CINC SONETS

La forma poètica clàssica que més m’agrada és el sonet. N’he escrit uns quants i tot seguit us deixe una mostra:

SOBRE LA VERITAT Nº 1

No puc cantar aquella veritat

que retruny solemne en ser enaltida,

car porte un cant tan menut com la vida,

a penes elemental claredat.

Res no importa més que la llibertat

per defugir misteris sense eixida

i desvelar l’engany i la mentida

on els déus criden i fan feredat.

Acomplirem només aquelles normes

escrites amb lletra fàcil d’entendre,

i intentarem no deixar-nos sorprendre

per l’escurçó que pica d’amagat:

pica i mata, no coneix pietat,

malgrat les seues depurades formes.

DIMONI

No recordem el teu discurs antic,

ni quan reies com un ogre guillat;

ara ens emprenya el teu silenci ingrat,

que te n’estigues de fer cap xerric.

Si consirós t’ajups com un gepic

i mou a llàstima el teu trist posat,

qui podrà imputar-te una malvestat?,

com acusar-te de cap embolic?

Ja no adores pas el vil metall,

t’has oblidat d’obrar com un brivall;

tot ho encomanes a les nostres mans.

I ja no ens empaites sense descans,

ni vols amb nosaltres cap compromís;

ens deixes sols davant del nostre abís.

OMBRES

Pertot hi ha presències obagoses,

ombres que s’arrombollen al voltant

de la meua estança a l’hora foscant:

les pressent actives, les sent vagoses.

Les preferesc prop de mi que no foses,

perquè m’alleugeren de tot espant,

i amb tant de temps que les estic tractant

desconec si són fredes o ardoroses.

A totes elles un nom he posat,

i quan les cride em responen de grat

per oferir-me la seua companya.

Silencioses són i sense manya,

però gràcies al seu dolç conhort

em seran suaus solitud i mort.

QUI

Qui es mou inquiet entre tot i no res,

qui no sap què vol i sempre demana,

qui desitja allò que no li fa el pes,

qui tant espera d’una gran desgana.

Qui no es refia ara del que era adés,

qui confon el drac amb la sargantana,

qui odia tant com estima, obsés,

qui creu en un déu de mesura humana.

Qui busca pertot el que no existeix,

qui mira l’univers i veu el buit,

qui es calla discret el que tothom diu.

Qui tot ho desconeix de si mateix,

qui va i ve, absort, del dolor al delit,

qui pressent la mort quan se sent més viu.

A CHARLIE PARKER

Si la vida fóra fàcil i bella,

aquesta música no existiria,

ni la seua feréstega harmonia,

filla d’un dolor que a la mort s’anella.

Quan el temps tota il·lusió clivella,

un pot buscar l’última melodia

en una passió sense més via

d’eixida que l’abisme on s’estavella.

Perquè un sol instant pot valdre una vida,

i no hi ha ahir, ni demà, sols avui,

el saxo alt no s’atura en cap nota.

Així, mamprén una absurda fugida

de si mateix, però no hi ha camí,

només un dubte que tot ho esvalota.