ACTE DE PRESENTACIÓ D'"HORES INGRATES"

Aquesta vesprada, a la Biblioteca de Carcaixent, ha tingut lloc l'acte de presentació del poemari "Hores ingrates" (Edicions Bromera). Done les gràcies al pública assistent, que ha tingut el coratge d'eixir al carrer, on feia una calor infernal. M'han acompanyat Josep Antoni Fluixà, que sempre fa uns comentaris molt pertinents, el meu amic Salvador Calatayud, que m'ha fet una presentació que sols una persona de la seua intel·ligència i sensibilitat és capaç d'enllestir, i el rapsode David Vidal, que ha recitat amb molta pausa, com ha de ser, alguns poemes.

Per si teniu interés, ací teniu el text de la meua intervenció:

Per què escric poesia?

Perquè m’agrada aprofundir en el misteri de la vida, anar enllà de l’aparença de les coses.

Aprofundir en un misteri, però, no significa necessàriament explicar-lo: el poeta no és un filòsof, i sovint es fa més preguntes que respostes troba. Per això és prou exacte dir que la poesia és un misteri que s’escriu damunt d’un altre misteri.

Per què fa això, que sembla tan estrany, el poeta?

És pertinent fer-se esta pregunta, perquè molts podrien pensar que és una pèrdua de temps afegir als misteris que ens envolten, i que tant ens sotraguen, el misteri de la poesia, que no resol res. Cal reconéixer que, en la vida quotidiana de la gent, eixa manera de procedir és ben estranya, perquè contínuament ens veiem obligats a fer activitats pràctiques i solucionar problemes concrets.

Per entendre el perquè d’este comportament tan estrany del poeta, és precís parar esment en una qüestió elemental: el misteri de la poesia pertany al món de la ficció, mentre que el misteri de la vida és del món real.

L’experiència poètica té unes lleis pròpies, distintes de les que guien l’experiència real. Com deia PESSOA, el poeta fingeix que és dolor, el dolor que en veritat sent. I això és així, perquè el poeta no vol parlar-nos d’un dolor concret, sinó d’una vivència imaginària del dolor. El poeta fingeix, el poeta simula. En altres paraules, el poeta sempre construeix una ficció, que tot i que es nodreix del món viscut és diferent a aquest. El fingiment no implica engany, sinó distanciament. Un distanciament que, al temps que pot suggerir una actitud evasiva, també pot contemplar-se com una alternativa d'abordar des d'una altra dimensió l'anomenada realitat. És el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari. Esta reacció dels lectors li va fer dir a OCTAVIO PAZ que "hi ha alguna cosa terriblement grollera en la ment moderna; la gent, que tolera tota mena de mentides indignes en la vida real i tota mena de realitats indignes, no suporta la existència de la faula”. I no la tolera perquè la considera inútil. Tanmateix, hi ha més veritat en la bona poesia que en la realitat, perquè el poeta objectiva una manera de pensar, de sentir, d’experimentar, que no és una idea, ni un sentiment, ni una sensació aïllats, sinó una barreja de tot això, amb la qual cosa trasllada al lector una visió integral d’una vivència, que en ser radiografiada d’eixa manera integral, ajudarà al lector a reconéixer-la en si mateix i en les altres persones. És en este sentit, i no en cap altre, que estic d’acord amb CELAYA quan diu que la poesia és “un arma cargada de futuro”, y que gràcies a la poesia, tant el poeta com el seu lector, podem dir: “Canto y canto y cantando más allá de mis penas, de mis penas personales, me ensancho, me ensancho”, “hago míos a los que sufren”.

Per a què serveix la poesia? Quina és la seua utilitat?

Una primera resposta a estes qüestions, l’acabe d’apuntar: la poesia ens ajuda a obrir-nos al que pensen, senten i experimenten els demés, i per tant ens espenta a ser més clements i més savis. Ara bé, això no s’aconsegueix amb una mena d’adoctrinament. El poeta no és un predicador ni un moralista: el poeta no ens diu el que està bé ni el que està mal, sinó que es limita a il·luminar des de la ficció una zona fosca de la realitat i ens convida a explorar-la, sense donar regles ni normes concretes.

Però no ens podem quedar ací: hi ha moltes manifestacions artístiques que comparteixen amb la poesia la utilitat apuntada: un quadre, una novel·la... també ens il·luminen des de la ficció. Per això, jo crec que el que resulta definitiu per a mi, quan escric poesia, és un altra cosa més superficial, si voleu, però no menys autèntica: el que busque amb la poesia és emocionar i emocionar-me. No tinc cap altra resposta: escric poemes per provocar emocions, i he descobert que quan provoque emocions el que faig és provocar a la vida, no deixar-la tranquil·la.

No es tracta, per tant, d’una emoció superficial el que jo busque, sinó una emoció que no defuig cap qüestió, per incòmoda que esta siga.

De què parla la poesia, en general?

Com he dit abans, a propòsit de PESSOA, la poesia és ficció, però s’alimenta de l’experiència personal.

Hi ha una novel·la de l’alemany HELMUT LANGE, que porta per títol “El concert”, en la qual es planteja un dels grans dilemes de la interpretació d’una partitura, a saber: si és suficient amb la tècnica o si cal tenir una certa experiència de la vida per fer una bona interpretació. En l’esmentada novel·la, s’hi parla d’un pianista jueu que van assassinar els nazis als vint-i-huit anys i, en morir-se tan jove, no pot interpretar com cal la sonata nº 30 de Beethoven, perquè no va viure les experiències que una obra tan profunda pressuposa. Cal aclarir que, en la ficció ideada per l’autor, són els morts els qui protagonitzen el relat com si estigueren vius.

Certament la sonata nº 30 de Beethoven és una obra de maduresa, on el gran compositor de Bohn aboca el fosc estat anímic que enterboleix l’última etapa de la seua vida. Junt amb la seua predecessora, la sonata nº 29 “Hammerklavier”, i les seues dos successores, la nº 31 i la nº 32, formen un bloc compacte que, tot plegat, es situa en una de les cimeres més altes que mai no ha assolit la creativitat humana.

Quin és el tema principal d’”Hores ingrates”

És un poemari escrit des de la meua experiència del pas del temps. Amb el títol de l’obra, vull destacar que ens trobem davant d’uns poemes que mediten sobre el temps i sobre les seues conseqüències devastadores. Si les hores són ingrates és perquè l’autor ja ha entrat en la cinquantena i ha experimentat com el passat es desdibuixa i el futur s’acurta. Les hores d’ara estan amerades de present, un àmbit estret on resulta difícil encabir les esperances.

Un dels efectes que comporta el pas del temps és que ens resignem a conviure amb el nostre passat, i este conformisme l’acompanyem d’una manipulació dels nostres records, per tal que ens siguen més suportables. El passat esdevé, així, un company de viatge que intenta molestar el menys possible. Però si mirem cap al futur, ho fem amb desconfiança perquè ens resulta incert, fonedís. Esta visió crepuscular del passat i del futur, ens fa sentir-nos atrapats pel temps, i això provoca que les nostres hores siguen ingrates, perquè són més fruit de l’acceptació d’un ahir i de la pèrdua d’un demà, que de la lliure elecció.

Però el poeta no renúncia a l’esperança, per això he dedicat el poemari a Pasqual Adrià, que serà per a mi, sempre, un exemple de resistència al dolor, una flama encesa enmig de la foscor.

Com es projecta la poesia de cara al futur?

Per acabar, vull fer una última reflexió sobre la importància que tenen les paraules per preservar la memòria col·lectiva.

Tot el que escrivim serà un dia, si el lector del futur s’interessa pels nostres llibres, reinterpretat. El que fa tot lector és incorporar la seua pròpia experiència i les seues concretes circumstàncies històriques, a allò que llegeix, i d’esta manera ho fa seu, de tal manera que importa ben poc el que el poeta volia dir, allò que val és el que cada lector entén en cada moment i circumstància.

Si bé ho mirem, la memòria històrica està formada més de paraules que no de fets, perquè les paraules escrites són les que sobreviuen més fàcilment. I és cert que això es pot veure també com una debilitat, ja que posa de manifest que la memòria col·lectiva descansa sobre uns textos mancats de fixesa, que són canviants. No obstant això, jo crec que esta debilitat és, com tantes coses de la vida humana, una mostra més de la seua grandesa, perquè deixa la porta oberta a la creativitat i evita l’immobilisme.