EMIGRACIONS

Ahir vaig assistir a la projecció d'un documental a la Casa de Cultura d'Alzira. El tema era l'emigració valenciana, sobretot, a la Marina, de més de 15.000 persones que -entre els anys 1906 i 1920- buscaren millor sort als Estats Units d'Amèrica. Molts d'ells ja no tornaren i els qui ho feren tenien el cor partit, perquè no eren d'ací ni d'allà, després d'haver bregat tant al llarg de la seua vida. M'acompanyava ma mare, Maria, que és de Murla, un dels pobles més afectats per eixe moviment migratori (més de 300 murlers se n'anaren, fugint dels jornals baixos, del caciquisme i de la fil·loxera). Perquè se'n feu una idea, cinc dels germans de la meua àvia emigraren a principis del segle XX per quedar-se a l'Amèrica. Solament un va tornar quan ja era major, deixant-se a New Britain (estat de Connecticut) els seus fills i néts. Quan jo era menut, em semblava tot un privilegi poder dir que tenia "un tío en América", perquè en aquell temps estàvem molt endarrerits i miràvem els americans com si foren d'un altre planeta. A més, eixe "tío" era real perquè tots els anys enviava diners a la família, a fi que el dia de la festa major de Murla (5 d'agost, l'Aurora), ens férem una paella en el seu honor. Després vaig descobrir que les coses no eren tan boniques, i que el meu pobre oncle se les va passar canutes fins que a poc a poc va aconseguir unes condicions de vida dignes. Gràcies als descendents d'eixos americans murlers, a la dècada dels seixanta, jo vaig descobrir grups com els Beatles i els Creedence Clearwater Revival, que ací eren -tot i que semble insòlit- pràcticament desconeguts. Els americanets de la meua edat em feien sentir acomplexat, perquè vestien d'una manera tan moderna i portaven uns cabells tan llargs, que jo em sentia al seu costat ben poca cosa, amb els meus pantalons curts i el meu cap ben pelat. Tanmateix, eren fills de gent treballadora, que quan venien a Murla a passar l'estiu, en bescanviar els dòlars per pessetes es tornaven rics, de colp i volta, i gràcies a això podien exterioritzar a Murla un nivell de vida molt superior al que realment tenien a U.S.A.

Juli Esteve, que és el director del documental, conta que "el primer emigrant cap a l’Amèrica del Nord va ser Vicent Cervera, Planelles, amb una colla de 10 companys; tenia 36 anys, era d’Orba i va tallar arbres al Canadà per fer el ferrocarril. El fenomen es va escampar per la Marina, per la Safor i per les comarques limítrofes". En fi, una gran llabor la que desplega Juli, amb documentals com aquest i mols altres que ha dirigit sobre els moriscos, la "riuà" de València, els valencians de l'Alger, etc., que tenen un gran valor de conservació d'una memòria històrica que els valencianas sempre hem descurat. Mentre mirava el documental, jo traslladava mentalment les vivències dels nostres avantpassats a les dels qui ara emigren cap a Europa perseguits per les guerres i la fam, i pensava que havien canviat els protagonistes però que la història es repetia. Potser, el fet de saber que els nostres avis patiren tant com els emigrants d'ara, procedents d'altres països, ens ajudarà a comprendre millor les raons de l'emigració i el deure de solidaritat que els valencianas i els europeus, en general, tenim amb ells.