diumenge, 11 d’octubre de 2015

BANDOLERISME NOSTRAT

Tot i que els roders d'Andalusia són els més arrelats en l'imaginari col·lectiu, les terres valencianes també van conéixer un bandolerisme important, que anava sovint lligat al caciquisme i a la política, ja que els bandolers s'encarregaven com a mercenaris de fer-li la feina bruta a alguns dels prohoms valencians. Sortosament, en aquests últims anys, estan proliferant els estudis sobre aquesta matèria tan interessant com poc investigada fins ara. Així, un jove alzireny, Vicent Garés, està fent la seua tesi doctoral sobre el bandolerisme valencià al segle XVII. L'amic Vicent Sanxis ha investigat el que hi ha de veritat darrere d'una llegenda que narra la història de dos bandits, que eren germans i van morir en un barranc del terme de Rafelguaraf, anomenat per descomptat dels Dos Germans, i Manel Arcos ha dedicat molts llibres a estudiar aquest fenòmen durant el segle XIX.
Aquest diumenge he assistit a la presentació del llibre de Manel Arcos titulat "Gaianes-Xàtiva, un viatge senser tornada", molt acuradament editat pel Petit Editor. L'acte ha tingut lloc a la Llar del Jubilat de Rafelguaraf i, a banda de l'autor, han intervingut en la presentació del llibre Vicent Sanxis, escriptor i cronista de Rafelguaraf, i el cantautor Josep Didac, que ens ha interpretat algunes cançons del seu interessant repertori.
M'agrada molt com treballa Manel els seus llibres, perquè no es limita a contar-nos el que va passar d'una manera freda i científica, sinó que es preocupa de dotar la seua prosa de la vivesa que és pròpia de la literatura. Això fa que la seua lectura siga no tan sols profitosa, per documentada i rigorosa, sinó entretinguda, perquè els personatges i els fets que es descriuen a les seues pàgines estan vius i tenen la força que saben donar els bons narradors a les seues composicions. Arribats a  aquest punt, em vénen al cap dues obres de García Márquez, que són dues cròniques, una de ficció ("Crónica de una muerte anunciada") i una altra real ("Crónica de un secuestro"). Com que ambdues tenen un pregon valor literari, resulta de vegades difícil destriar la real de la inventada. Doncs això em passa amb els llibres de Manel, que conjuminen perfectamente els valors literaris amb els periodístics o d'investigació, i això li dóna un valor afegit a les històries que ens conta.
El llibre que hui ha presentat és un dels més interessants que ha escrit Manel Arcos, ja que ens refereix un fet increïble: l'atracament del Banc d'Espanya en abril de 1871, executat per una colla de bandolers que per arribar a la caixa forta de l'entitat van excavar un túnel subterrani de més d'un centenar de metres al mateix centre de València (carrers Pintor Sorolla i Comèdies). També resulta molt interessant, a força d'esgarrifador, l'assassinat perpretat en una taverna de Rafelguaraf, d'un matrimoni i una xiqueta, en octubre de 1873, com a revenja per l'assassinat del bandoler Camil Seguí.
Molt encertadament, al pròleg, l'escriptor Toni Cucarella destaca com la política era "tot sovint client dels serveis que ofereix el roder, per a intimidar els adversaris, fins i tot per a eliminar-los físicament, com se'n fa creus un periòdic de l'època: '...la existencia de una organización poderosa y extensa, que busca y paga asesinos'. Alguns roders s'abanderen en un o altre bàndol, siga monàrquic, republicà, progressista o escissió de qualssevol d'ells. Més trad o prompte, però, queden atrapats en la dinàmica de la delinqüència. S'esfuma la inicial pretensió ideològica, per radical i profunda que fóra, i s'imposa la forma de vida al marge de la llei". En efecte, jo pense que s'ha mitificat molt la figura del bandoler, fent-nos creure que robava als rics per donar-ho als pobres, i eixa mitificació com tantes altres és una simplificació que no respon a la realitat: el bandoler robava de qui tenia, però no s'han documentat actes que acrediten la suposada generositat de què ens parla la llegenda. Els fets protagonitzats pels bandolers eren tan cruels que no hi ha lloc per al romanticisme.
Aquest estiu, quan he visitat Murla, he aprofitat per preguntar-li al meu oncle Jeroni sobre el bandoler Palloc, i m'ha confirmat que una dona que va morir molt major i va ser testimoni dels fets, li va contar que el dit bandoler va ser assassinat pel murler Fullana, prop de la font, i que va ser soterrat sota el segon graó de l'escala d'accés al cementeri. Segons Jeroni, Fullana podia haver actuat amb l'ajuda d'un tal Mixana, de Castells, ja que sembla que ambdós eren companys de malifetes. Pel que conta Manel al seu llibre, Palloc va començar sent un onilenc amb conviccions republicanes, però quan va finar sembla que ningú no va plorar per ell, com li va passar al bandoler de Llach. El meu oncle Jeroni, que és una persona generosa de debò, pensa que el poble no ho va fer bé amb Palloc i que hauria estat preferible que l'hagueren soterrat al cementeri.

2 comentaris:

  1. Els teus comentaris són tan interessants com el mateix acte. Respecte l'enterrament de Palloc, a vore si localitze un llibre de Bernat Capó que també parla del tema, que si no recorde mal també diu el mateix, que el soterraren sota l'entrada al cementeri de Murla.

    ResponElimina
  2. En efecte, en el llibre de Capó "Espigolant pel rostoll morisc" s'hi parla de la mort de Palloc. El testimoni de la dona major de qui parla Jeroni ens confirma que no es tracta pas d'una llegenda i que, efectivament, el soterraren a l'entrada del cementeri. Pel que va dir ahir Manel, sembla que després de la mort de Palloc, que va ser assassinat pel murler Fullana, es va organitzar una revenja. Tot plegat, ens trobem davant d'un episodi força interessant per a ser estudiat.

    ResponElimina