La filosofia anomenada del sentit comú (l'escocés Moore, entre altres) entén aquesta facultat, no com una manera de pensar general a totes les persones, sinó com la possibilitat individual de conéixer les veritats primitives, teòriques i pràctiques, distingint el que és vertader del que és fals, el que és bo del que és dolent. És una filosofia que pren com a punt de partida els postulats de la Il·lustració i, així, entén que la raó és una llum plenament nostra.
Hi ha en aquesta concepció del sentit comú un factor que resulta essencial per a comprendre el que passa hui dia, en què el sentit comú és el menys comú dels sentits: el que pensa la generalitat de la gent pot no identificar-se amb el sentit comú, perquè aquesta facultat es fonamenta en la raó com a facultat de discernir entre el que és vertader i el que és fals. I no tothom vol fer ús d'aquesta facultat, ja que hi ha interessos i passions que ens empenten a veure les coses d'una manera contrària al que ens dicta la recta raó, i de vegades és més senzill i còmode deixar-se manipular que no acarar les conseqüències de defendre el trellat.
Eixa és la paraula màgica, tan valenciana: trellat. Malgrat els avanços científics i en el món de la informació, sembla que cada vegada hi ha menys trellat, que cadascú diu el primer que li ve al cap o posa tot el seu empeny a enganyar i autoenganyar-se. Tot això està cristal·litzant en una situació de postració mental i moral molt preocupants. No som conscients dels problemes que ens envolten, ens limitem a anar a la nostra, i si defensem alguna causa és la pròpia o la del grup o capelleta en què ens movem, no la del bé común, que és l'únic lloc on rau el futur dels nostres descendents.
Per això, cal preguntar-se, com feia Javier Marías, "por qué grandes porciones del mundo han dejado de entender lo que era fácilmente comprensible hasta hace cuatro días. Por qué ha habido un retroceso generalizado del entendimiento y del sentido común. Por qué no hay mayor placer que el de quejarse y protestar por todo, más cuanto más inexistente es el motivo".
Que cada dia hi ha menys trellat, és una evidència, i com a mostra vull dentindre'm una mica a considerar l'evolució que ha tingut la vida política des de l'aprovació de la Constitucció. L'anomenat, no sense una certa malícia, règim de la transició va portar a la nostra societat unes llibertats i un progrés importants. Tot és relatiu, però no hi ha dubte que si comparem la situació actual amb la que hi havia abans de la restauració democràtica de 1978 els canvis han sigut positius per a una ampla majoria de la ciutadania. Ara bé, això no vol dir que tot haja sigut perfecte. Hi ha hagut errors molt importants que ens han portat deficiències democràtiques i ètiques notables. Com ara: 1) es va implantar un règim electoral que fomentava la partitocràcia; 2) es va menysprear la divisió de poders, i els partits polítics majoritaris van implantar una estricta disciplina parlamentària i un perniciós sistema de "cupos" o de torns per a repartir-se el nomenament dels membres de les institucions democràtiques fonamentals (Consell General del Poder Judicial, Tribunal Constitucional, Fiscalia General de l'Estat, etc.); 3) es va tolerar la corrupció perquè afavoria el finançament il·legal dels partits polítics; 4) els governants miraven la cosa pública més a curt que no a llarg termini i no eren capaços de consensuar els temes d'Estat o d'interés general més bàsics, com l'educació, l'organització territorial de l'Estat, la Justícia, etc.
Calia, per tant, mamprendre una reforma seriosa de les institucions i les regles de joc a fi de corregir les deficiències que estaven minvant a passos agegantats la credibilitat del sistema polític constitucional. Encara que la seua necessitat es feia notar anys arrere, va ser la Gran Recessió de 2008 i el gran impacte que va tindre en la societat (el 15-M, l'anomenat procés català, el paorós atur i la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes), els que van posar sobre la taula la urgència d'introduir canvis en el funcionament institucional. L'aparició de nous agents en el panorama polític partidari, que amenaçaven seriosament el bipartidisme, semblava que podrien jugar un paper destacat en aquesta nova deriva democràtica. Era com l'inici d'una altra època que prometia transformacions inajornables.
Doncs bé, passada una dècada, el que es constata ara és que ni els uns ni els altres han sigut capaços d'arribar a acords que permeten abordar les importants reformes que necessitem. El que s'ha fet, clar i ras, a falta de trellat, no ha sigut implantar canvis consensuats que siguen sincers i gaudisquen del recolzament necessari perquè puguen reeixir, sinó moltes vegades empitjorar mitjançant el populisme i la demagògia els problems que ja teníem.
Com diu Manuela Carmena, "yo creo que realmente la política es esa actividad que nos hace tener capacidad para resolver los grandes problemas de la sociedad y que nos obliga a tomar un liderazgo en esa necesidad de resolución. Lo que ocurre es que en la práctica yo creo que muchas veces equivocamos y confundimos la política con los partidos políticos. Yo creo que estamos en un momento en que es muy importante darnos cuenta que la democracia, como todas las instituciones humanas, hay que tenerla al día, hay que cuidarla. Llevamos mucho tiempo sin preocuparnos de esa institución tan importante que es la democracia".
És cert que esta visió negativa algú la titllaria d'injusta si no anara acompanyada d'un reconeixement de les reformes que s'han fet i han suposat alguns avanços en tema de transparència, llibertats i tolerància. No em dolen prendes reconéixer aquests avantantges, però tot plegat em sembla poc comparat amb el que s'haguera pogut aconseguir si tots els esforços hagueren estat presidits no per la propaganda i la conveniència de cada partit o facció, la qual cosa ens porta a la polarització, sinó pel bé comú. Per tant, crec que de trellat no n'anem massa sobrats, ni en l'aspecte ètic ni tampoc en l'estètic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada