dissabte, 22 de febrer de 2020

"A SÍLVIA", DE LEOPARDI

 
Un dels poetes que més em commou és Leopardi, perquè és capaç de comunicar d’una manera aparentment senzilla sentiments molt profunds. Per això, no podré oblidar mai la visita que vaig fer l’any 2011 a Recanati, la seua ciutat natal, situada a la regió italiana de Les Marques, vora la costa adriàtica. Encara es conserva la seua casa, amb la biblioteca on va passar tantes hores d'estudi, i els balcons que donen a la plaça en què Sílvia teixia.
Tot seguit us convide a experimentar l’emoció de llegir un dels seus grans poemes: “A Sílvia”.

A SÍLVIA

Sílvia, ¿recordes encara
aquell temps de la teua vida mortal,
quan la bellesa resplendia
als teus ulls riallers i fugitius,
i tu, alegre i pensativa, el llindar
de la joventut creuaves?

Ressonava a les quietes
estances i als carrers del voltant
el teu cant perpetu,
mentre capficada en la teua labor
t’asseies, satisfeta
d’aquell imprecís futur que somiaves.
Era el maig perfumat, i tu solies
així passar el dia.

Jo, els plàcids estudis
deixant de tant en tant i els treballats texts
on el meu temps primer
i el millor de mi s’esgotaven,
als balcons de la llar paterna,
escoltava el so de la teua veu
i de les teues mans veloces
que recorrien la fatigosa tela.
Mirava el cel seré,
els carrers daurats i els horts,
i allí el mar llunyà, allà la serra.
Llengua mortal no diu
el que sentia al pit.

Quins suaus pensaments,
quines esperances, quines emocions, oh Sílvia!
Quantes coses prometien llavors
la vida humana i el destí!
En recordar tanta il·lusió,
un sentiment m’escanya,
acerb i desconsolat,
i em torne a queixar de la meua malaventura.
Oh natura, oh natura!
¿Per què acabes negant
allò que de primer promets?, ¿per què tant
enganyes els teus fills?

Abans que l’hivern secara l’herba,
escomesa i vençuda per una fosca malaltia,
mories, oh donzella. I no vas veure
la flor dels teus anys;
no t’esvalotaren el cor
dolces lloances als teus cabells negres
o a la teua mirada enamorada i esquiva,
ni amb tu altres joves en els dies de festa
parlaren d’amors.

Així mateix va defallir al poc de temps
la meua dolça esperança, car als anys meus
també els va negar el destí
la joventut. Ai, com,
com has passat,
benvolguda companya de la meua tendra edat,
la meua il·lusió més plorada!
Això és el món?, ¿aquests
els anhels, l’amor, els afanys, els plaers
dels quals junts tant vam conversar?
Al desvetllar-se la veritat,
tu, mísera, caigueres, i amb la mà
la freda mort i una pobra tomba
mostraves des de lluny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada