Un
dels poetes que més em commou és Leopardi, perquè és capaç de comunicar
d’una manera aparentment senzilla sentiments molt profunds. Per
això, no podré oblidar mai la visita que vaig fer l’any 2011 a Recanati,
la seua
ciutat natal, situada a la regió italiana de Les Marques, vora la costa
adriàtica. Encara es conserva la seua casa palau, amb la biblioteca on va
passar tantes hores d'estudi, i els balcons que donen a la plaça.
Sabem del seu procés creatiu per una carta, del 5 de març de 1824, a un cosí seu: «En escriure només he seguit una inspiració (o frenesí) que, en arribar-me, en dos minuts ja formava el disseny i la distribució de tota la composició. Fet això acostume sempre a esperar que em torne un altre moment, i en tornar (ordinàriament no ocorre sinó després d'algun mes), em pose llavors a compondre, però amb tal lentitud que no m'és possible acabar una poesia, encara que siga brevíssima, en menys de dos o tres setmanes. Este és el mètode, i si la inspiració no em brolla per si mateixa, més fàcilment eixiria aigua d'un tronc que un sol vers del meu cervell». Portarà este mètode a la pràctica, per exemple, en el poema elegíac i bellíssim «A Silvia» (en la realitat, Teresa, la filla del cotxer de la casa Leopardi), que escriu en 1828, deu anys després de la mort de la jove.
Tot seguit us
convide a experimentar l’emoció de llegir l'esmentat poema.
Sílvia, ¿recordes
encara
aquell temps de la
teua vida mortal,
quan la bellesa
resplendia
als teus ulls
riallers i fugitius,
i tu, alegre i
pensativa, el llindar
de la joventut
creuaves?
Ressonava a les
quietes
estances i als
carrers del voltant
el teu cant perpetu,
mentre capficada en
la teua labor
t’asseies, satisfeta
d’aquell imprecís
futur que somiaves.
Era el maig
perfumat, i tu solies
així passar el dia.
Jo, els plàcids
estudis
deixant de tant en
tant i els treballats texts
on el meu temps
primer
i el millor de mi
s’esgotaven,
als balcons de la
llar paterna,
escoltava el so de
la teua veu
i de les teues mans
veloces
que recorrien la
fatigosa tela.
Mirava el cel seré,
els carrers daurats
i els horts,
i allí el mar
llunyà, allà la serra.
Llengua mortal no
diu
el que sentia al
pit.
Quins suaus
pensaments,
quines esperances,
quines emocions, oh Sílvia!
Quantes coses
prometien llavors
la vida humana i el
destí!
En recordar tanta il·lusió,
un sentiment
m’escanya,
acerb i desconsolat,
i em torne a queixar
de la meua malaventura.
Oh natura, oh
natura!
¿Per què acabes
negant
allò que de primer
promets?, ¿per què tant
enganyes els teus
fills?
Abans que l’hivern
secara l’herba,
escomesa i vençuda
per una fosca malaltia,
mories, oh donzella.
I no vas veure
la flor dels teus
anys;
no t’esvalotaren el
cor
dolces lloances als
teus cabells negres
o a la teua mirada
enamorada i esquiva,
ni amb tu altres
joves en els dies de festa
parlaren d’amors.
Així mateix va
defallir al poc de temps
la meua dolça
esperança, car als anys meus
també els va negar
el destí
la joventut. Ai,
com,
com has passat,
benvolguda companya
de la meua tendra edat,
la meua il·lusió més
plorada!
Això és el món?,
¿aquests
els anhels, l’amor,
els afanys, els plaers
dels quals junts
tant vam conversar?
Al desvetllar-se la
veritat,
tu, mísera,
caigueres, i amb la mà
la freda mort i una
pobra tomba
mostraves des de
lluny.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada