Joan Fuster ens convidava a dubtar no sols de les veritats que ens resulten molestes sinó també de les que ens agraden. L'escepticisme fusterià té, per tant, una arrel ètica indubtable: qui estima la veritat ha de ser honest i no defugir les qüestions que l'incomoden.
Ara bé, això no vol dir que Fuster fora un relativista, és a dir, un intel·lectual que negava la veritat objectiva. Ans al contrari, creia en aquesta veritat, tot i que el seu racionalisme crític el portava a la conclusió que només es podia assolir aproximativament, mai com una realització absoluta i inamovible.
La veritat, a diferència d'una opinió o d'una creença, no està mai al final del camí, sinó que és una invitació a mirar cap endavant. La veritat no pot identificar-se, per tant, amb el conformisme, ja que provoca insatisfacció i obliga a saber més.
Fa trenta-dos anys que ens va deixar aquest il·lustre suecà, i sempre que visite les estances del seu Museu-Casa, trobe a faltar l'existència actual d'humanistes que estiguen a la seua altura. A hores d'ara és ben fàcil sentir i llegir opinions o creences que es traslladen a la gent com si foren veritats incontestables. De fet, els nostres joves, segons les últimes enquestes escolars, tenen cada vegada majors dificultats a diferenciar entre el que és una notícia sobre fets reals i el que és una opinió.
Em sembla molt greu aquesta confusió, perquè sense veritat no és possible la llibertat. Com diu el professor Jordi Mir: "Podríem fer una llarga llista de mentides relacionades amb l’actualitat informativa: persones migrants, que busquen refugi, polítiques d’igualtat, habitatge, impostos... Aquestes mentides són un engany a la ciutadania. Busquen que les persones pensin, prenguin decisions, a partir d’una realitat alterada, deformada. En aquestes condicions les persones veuen atacada la seva llibertat, la democràcia s’allunya una mica més, la por i l’odi creixen".
S’ha desencadenat una guerra contra la veritat. Així s’està fent política en moltes parts del món i la nostra societat no és una excepció. El més important no és dir la veritat o mostrar que altres opcions menteixen. L’objectiu és imposar la pròpia veritat, que es crega el que a cadacú li convé. No importa si és o no és cert el que diem. No importa si les dades i les evidències ens donen la raó o no. Es tracta d’aconseguir que la gent crega el que volem i per això cal acabar amb la noció mateixa de veritat. La societat sencera perd quan això passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada