dimecres, 6 de gener de 2016

MORIR D'AMOR ("EL CAPITÁN TRUENO")

“Mire de nou el cel: no es saben mai les intencions del temps!”

                                                                                                                                                           Domènec Canet


1

Aquest enamorament meu tan extremat m’esperona a fer coses que abans m’haurien paregut increïbles. Sempre havia estat una persona assenyada; un jove madur que sabia controlar els seus sentiments. Ara, en canvi, perilla la meua fama ben guanyada d’estudiant seriós. El meu capteniment no s’adiu amb el rigor que imposa ser fill del notari Francesc Ventura i Flor, il·lustre jurista de prestigi nacional.

Des que he conegut Sara, tot ha canviat. He deixat de manar de mi, és ella qui disposa al seu antull de la meua voluntat. Per això, sempre acabe fent allò que em demana, per desficaciat que siga: si cal fer la figuereta, la faig de bon grat, per tal que no s’enfade amb mi.

Mon pare, el notari, està seriosament preocupat pel meu futur. D’ençà que vaig començar a fer el babau darrere Sara, no estudie gaire ni m’interesse per les mateixes coses que abans; en aquest moment de la meua vida, no m’importa gens ni miqueta la naturalesa jurídica de la llegítima en el Codi civil, que és un dels temes més envitricollats del programa de notaries. Si estic preparant aquestes oposicions, és més per mon pare que no per mi, perquè m’he fet jurista a la força, per tradició familiar, no per la meua afecció, que sempre ha estat més decantada cap a la literatura o la història.

Una de les coses que he d’agrair a Sara, encara que ella no en siga conscient, és que m’ha fet sentir-me amo del meu destí. L’amor m’ha donat ales, i ara mateix no estic disposat a seguir el camí que m’ha traçat mon pare. Seré jo qui decidirà el que vull fer en la vida.

El que més m’agrada d’ella és la seua capacitat de meravellar-me amb coses inesperades. Amb Sara no t’ensopeixes mai, vas de sorpresa en sorpresa. La seua audàcia és cada vegada major. Aquesta nit m’ha fet disfressar-me de “Capitán Trueno”, tal com fan els cobradors d’una empresa molt coneguda especialitzada en morosos, a fi de recitar-li una poesia d’amor sota el balcó de sa casa. Vol que tothom s’assabente que l’estime. A parer seu, l’amor exigeix dels amants fer el ridícul en públic. Quan acabe amb els meus versos, ella s’abocarà al balcó i em saludarà. Ah, i tot això ha de passar al carrer Sant Vicent, un dels més transitats de tot València!

Sortosament, en una tenda pròxima a ma casa, he pogut manllevar una disfressa que s’ajustava a les meues necessitats. Qualsevol que haja llegit les històries del “Capitán Trueno”, lloaria el meu paregut tan fidel al model. Fins i tot m’he encasquetat una perruca d’allò més semblant a la cabellera de l’heroi del còmic.

Bé, ja són les dotze de la nit. És l’hora acordada perquè comence a recitar el poema. No sé si li agradarà. Com que no he tingut temps d’inspirar-me, he tirat pel dret i he recorregut a uns versos que vaig escriure quan estava enamorat de Maria. L’amor és així d’inconstant!

En fi, ja no puc demorar més la meua eixida del cotxe. Veig claror al finestral que dóna a la seua habitació. De segur que m’hi espera!



2

Sí que ha vingut! Ho sabia! Està boig per mi! Ara em fa pena veure’l. S’ha disfressat molt bé. Sembla el “Capitán Trueno” personificat. Mira que els humans som capaços de fer barbaritats per amor. Encara com no ens dura gaire la passió, perquè si s’allargara en el temps acabaríem tots caçant mosques.

El molt bleda, encara no s’ha adonat que he perdut la xaveta per la seua culpa. Ara es trau el paper, on porta la poesia que m’ha escrit. El sent proper, com si anara a parlar-me a cau d’orella. La gent que passa pel seu costat es fa creus en veure’l. Pobres! Han oblidat el que significa estar enamorat, ser la víctima d’una passió arrossegadora. Així m’agrada, que diga la poesia en veu alta, que tot el veïnat s’assabente que al carrer hi ha un boig! Quan acabarà, pense cridar amb tota la força dels meus pulmons que l’estime. Així sabran que som dos els bojos.

Sempre he pensat que l’amor vertader es demostra fent el ridícul en públic. Els que amaguen els seus sentiments no són gens de fiar. Qui no és capaç als vint anys de dir t’estime als quatre vents, no mereix viure cap amor de pel·lícula. Les meues amigues no m’entenen, perquè són unes dessaborides incorregibles.

L’edat de les persones no hauria de comptar-se pels anys viscuts, sinó per la major o menor curiositat que necessiten satisfer. Qui no renuncia a saber noves coses, a viure altres experiències, a relacionar-se amb tota classe de gent, és jove. Qui té por a la novetat, i s’agafa a la seua veritat com si no poguera haver-n’hi d’altra, és vell.

Quin poema més bonic! No sabia que escriguera tan bé. És molt romàntic. Ara diu que, en arribar al final de la seua vida, mirarà els meus ulls i, aleshores, se sentirà feliç: serà la victòria de la carn sobre la mort.

Ja està! Ara em pertoca a mi entrar en escena. Però... Què passa al carrer? És el senyor Martí, el constructor arruïnat que deu diners a tothom. S’acosta amenaçador a Joan! Porta una pistola! Eh! No! Per favor...! Li ha engegat un tret!

Joan, amor meu, no et muires, que això no estava previst!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada