ROSA MONTERO ENS PARLA DE PASCUAL ADRIÀ

Rosa Montero dedica un article publicat a la revista "El País Semanal" del diumenge dia 3 d'abril de 2016 a Pascual Adriá i el seu llibre "Ojalá volvamos a vernos". En una entrada d'este bloc, que vaig publicar a propòsit de la meua intervenció en l'homenatge a este entranyable escriptor i amic, vaig dedicar unes paraules a comentar com, en esta obra tan extraordinària, Pascual vol contar-nos una història, que no és una història inventada, sinó la seua pròpia vida, però no ho fa per donar-nos lliçons, perquè a cap escriptor no li interessa donar-ne: la literatura el que vol és ampliar al lector el seu camp de visió, que puga estendre la seua mirada cap a móns desconeguts o que ignora. I això és el que ens permet este llibre magnífic, entrar en la ment, en els sentiments, en les sensacions del seu protagonista, interrogar-nos sobre la condició humana, sobre l’amor i l’amistat, sobre el dolor i l’esperança, intentar saber per què un ésser humà és tan dèbil i tan fort alhora, perquè l’amor, l’amistat, l’esperança són capaços d’obrar miracles que els metges no s’expliquen. En definitiva, per què la vida pot ser tan bella i tan trista, sense solució de continuïtat.
Rosa Montero tiula el seu article "Palabras que nos salvan", i és ben cert que les paraules de Pascual Adrià ens ajuden a fer-nos forts perquè "la oscuridad no nos engulla". Així, Pascual és capaç de contarnos la "tortura inimaginable" que va patir "sin quejas, con minucia de entomólogo, dejando un lúcido testimonio de la casi inagotable capacidad de lucha y de adaptación que tiene el ser humano". Ell mateix destaca al llibre el seu esperit indomable davant de la malaltia: des del primer dia no va voler plegar-se a ella, sinó fer-li front, i per això no hi ha queixes en el seu llibre, sinó coratge i esperança. Són tan belles i tan nobles les seues paraules quan ens diu: Todo a mi alrededor había cambiado súbitamente y, continuaría haciéndolo durante un tiempo de duración desconocida, dando lugar al mayor proceso de transformación al que me había visto sometido en mi vida. Adquirí el compromiso íntimo de aceptarlo y cambiar. De no aferrarme  al recuedo de un mundo que se apagaba, sino prepararme para uno nuevo que presagiaba dificultades y sufrimiento, pero con toda seguridad contendría alegrías, esperanza y amor.