divendres, 20 d’octubre de 2017

UN POEMA DE MANUEL MORENO DÍAZ

Quan vaig presentar el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago", al febrer de 2016, vaig destacar que un dels poemes que més m'agraden d'un llibre tan reeixit és "Tejados de Tomelloso", perquè és una composició d'una gran bellesa plàstica de la qual "m’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància".

El pas del temps és una de les matèries poètiques per excel·lència. Tots els poetes ens sentim subjugats pel sentiment de pèrdua que va associat al seu decurs. Tot poema barreja sentiments, sensacions i pensaments en proporcions diverses, a fi d'expressar una emoció que d'altra manera seria inefable. Jo veig en aquest poema tot això: la frescor a la cara de qui puja a la teulada per desafiar l'estret horitzó que l'envolta, la decepció que tothom experimenta quan pren consciència que ha passat el temps en què tot era possible, la convicció que és inútil intentar fugir d'un mateix, perquè sempre tornem al nostre passat.

Com que m'agrada aquest poema i aprecie molt Manuel, vaig aprofitar que el dia 12 d'octubre em trobava prop de Tomelloso per desplaçar-me al poble del meu amic poeta i fotografiar les seues teulades. Així, em trobe en condicions d'oferir als seguidors del meu bloc un poema tan bell acompanyat d'unes fotografies de les teulades de Tomelloso, tal com es veuen en l'actualitat des del quart pis d'un edifici del poble.

TEJADOS DE TOMELLOSO

Estos han sido siempre tus dominios,
el inmóvil oleaje de las tejas,
la caída sin fe de las antenas,
el consuelo a dos aguas de la lluvia.
Ellos, tan bien peinados por el aire,
tan bien arados de intemperie,
ellos, enjalbegados de luna,
parroquianos del alba y los crepúsculos,
pisados por el sol o sucios de relente,
han sido siempre tu única montaña.

Abrigado de altura,
como un dios indolente,
aprendiste tus ojos en sus lomas
y a comulgar la luna cada noche.
Los vientos escolares siempre hallaban
lapiceros con que escribir
la lentitud del humo,
se probaban la ropa
tendida en las terrazas,
repartían tu ausencia por el mundo.

Con su abrazo de escamas verdecidas
y sus alas de arcilla,
los tejados la casa cobijaban,
incubaban la luz de cada cuarto,
le daban su tibieza justa,
la del salón, modosa y ventanera,
la especiera y candeal de la cocina,
aquella que le daba a las alcobas
el color de los trajes heredados,
la que regaba cada tarde el patio
de eucarísticos vencejos,
la luz con la camisa de domingo,
que tan bien le sentaba a tu pereza.

Ahora, a pie de herida,
de la vencida fe de los tabiques,
contemplas los difuntos lamparones
de barro tapia abajo,
la larvada humedad de los cimientos,
los muñones de la escayola enferma,
techos que solo eran capaces
de sostener el cielo, no la nieve,
ni la escondida cicatriz del hielo;
pero entre los escombros tu mirada
todavía descifra
el manso silabeo de la lluvia,
la efímera sintaxis de las nubes,
la prédica tenaz de las estrellas,
aquello que aprendiste,
como un dios indolente,
subido en los tejados de la infancia.

2 comentaris:

  1. Gràcies, Robert, m'ha encantat la teua entrada,és lúcida i lírica. Per a mi és un luxe i un privilegi comptar amb la teua amistat. Una abraçada ben gran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegre que t'haja agradat el meu modest homenatge a un poema tan bell.

      Elimina