diumenge, 15 d’octubre de 2017

CARTA OBERTA DES DE "FRANCOLAND" A QUI CORRESPONGA



“Quan el misteri és massa gran, resulta impossible desobeir” (Saint-Exupéry). En efecte, passa sovint que la realitat ens sembla tan aspra que necessitem el misteri per defugir-la. El misteri té força poètica i és una via d’eixida que ens permet fer-nos escàpols quan els dessabors ens aclaparen. Hi ha misteris exògens, que naixen fora de nosaltres, i plens d’encant ens fan pensar “que tot està per fer i tot és possible” (Martí i Pol), però també n’hi ha d’altres endògens, que són creats per nosaltres mateixos o pels grups socials en què ens integrem, a fi d’ajudar-nos a sobrevolar la crua veritat que ens envolta.

El misteri ens dóna tant a canvi de tan poc que no podem renunciar a ell. Per això el misteri té prestigi, com també el té l’esperança o la utopia. Ara bé, en una societat oberta hi ha misteris molt diversos i contradictoris entre si, i si cada individu o col·lectiu té dret a perseguir els seus propis misteris, en exercici de la seua llibertat, caldrà que ho faça de manera respectuosa amb els drets dels altres individus i col·lectius que obeeixen a uns altres misteris ben diferents.

El Dret és avorrit perquè s’ha de fonamentar en la racionalitat, no en el misteri. No obstant això, el Dret és imprescindible, ja que la societat s’ha de regir per regles que valguen per a tots i això és incompatible amb la subjectivitat del misteri, que cadascú s’inventa en funció de les seues aspiracions. Si volem que la convivència pacífica siga possible, ha d’haver-hi, per tant, una jerarquia entre la norma jurídica, que en una democràcia és fruit de la voluntat popular majoritària, i el misteri, que és objecte d’obediència tan sols pels qui creuen en ell.

L’obediència als misteris de cada individu i de cada grup social s’ha de subordinar a les normes que la majoria s’ha donat, perquè si no fóra així podria més el caprici de cadascú que el respecte als drets i llibertats dels altres. Si no tenim clara aquesta subordinació, la convivència esdevindrà impossible. Bona prova del que dic és que qualsevol grup social que il·legalment realitze el seu misteri, el primer que farà serà aprovar una norma jurídica per preservar-lo, ja que a partir d’eixe moment considerarà que cap altre misteri s’ha d’obeir si va en contra del seu misteri inaugural.

Jo crec que els independentistes catalans són conscients d’aquesta subordinació del misteri que tant adoren i pretenen al Dret, i per aquesta raó titllen de “Francoland” la democràcia espanyola. La seua estratègia és vendre a nivell internacional la idea que Espanya és un país no democràtic, on no es respecten els drets humans. Com que el Dret, en majúscula, ha de respectar eixos drets, si demostren que tal respecte no existeix, deixa de ser el sistema jurídic espanyol, amb la seua Constitució i els seus estatuts d’autonomia, una ordenació digna d’obediència.

Una part important de la societat catalana pensa que Espanya no és una democràcia perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació, i han decidit fer justícia pel seu compte, però jo crec que s’equivoquen, perquè el règim parlamentari espanyol, amb totes les seues imperfeccions, és homologable al règim vigent en altres països europeus que són considerats pertot arreu com democràtics.

Fet i fet, opine que la unilateralitat és un error, i si no fóra perquè hi ha tanta gent que està convençuda del contrari, m’inclinaria a pensar que ens trobem davant de la representació col·lectiva d’una comèdia, en la qual el guionista fa dir als diferents protagonistes que la independència no comporta eixir de la Unió Europea, ni suposa la pèrdua de la nacionalitat espanyola, ni tan sols que el Barça deixe de jugar la Lliga espanyola. I del deute públic ja en parlarem, i de la Seguretat Social, i dels impostos, etc., com si foren uns detalls sense importància. Es comporten com si foren xiquets experts a aplicar la llei de l’embut, d’una manera tan poc subtil que faria riure si no es tractara d’un joc tan preocupant.

3 comentaris:

  1. Estic totalment d'acord amb tu, Robert, amés s'està produïnt un efecte col·lateral indesitjable: la resurreció del nacionalisme espanyol d'extrema dreta, els monstres es desperten i la història es repeteix una i altra vegada amb tediosa perversitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com deia el gran poeta Gil de Biedma: "De todas las historias de la Historia, la más triste sin duda es la de España, porque termina mal". I Miguel Hernández va dir: "Dejadme la esperanza".

      Elimina
  2. I el gran César Vallejo: "España, aparta de mí este cáliz".

    ResponElimina