divendres, 10 de juliol de 2020

MIMESI

Sempre he intentat diferenciar-me del altres, construir una personalitat original que em permeta vanar-me de la meua identitat única. I no és gens fàcil reeixir a un projecte tan formidable; has d’evitar importants entrebancs i superar àrdues dificultats. Quan vas pel carrer, el que veus és una gran uniformitat en els pensaments i creences de la gent, en les seues formes de viure i de comportar-se.
Paradoxalment, després d’haver aconseguit, amb esforç i perseverança, una definició inconfusible del meu jo, vaig començar a dubtar del meu caràcter, perquè a penes em relacionava amb ningú i m’acomiadava de les empreses on trobava ocupació, aterrit pel perill d’esdevindre un ésser vulgar, a causa del contacte repetit amb el personal i les seues ximpleries, i això feia que no tinguera amics ni un treball estable.
Com que el preu que havia de pagar per a preservar la desitjada singularitat em semblava massa car, em vaig proposar fer un gir a la meua vida. Sense renunciar a l’originalitat, pensava que seria capaç de trobar un punt d’equilibri entre l’individualisme i la condició d’animal social que compartia amb la resta de la humanitat. Així que, fa quatre mesos, quan m’oferiren, gràcies a la influència d’un familiar, el càrrec de director d’una sucursal bancària, vaig acceptar-lo de bon grat, tot i que era conscient del risc que tal decisió comportava.
Cal dir que, fins a l’altre dia, la nova situació no m’havia suscitat cap motiu de queixa, però tard o d’hora apareixen els problemes, que m’han portat a l’estat lamentable en què em trobe ara.
La meua desgràcia es va començar a covar fa tres nits, i em va pillar ajagut al llit, capficat en la manera de doblegar la voluntat d’un antic caixer que no volia acceptar la proposta de jubilació voluntària que li oferia el banc. En això, un gat de carrer es va asseure a l’ampit de la finestra. Si bé és cert que, al principi, no li vaig prestar atenció, després d’uns quants minuts, se’m va despertar la curiositat en veure que no parava de rascar-se. Potser enrabiat per les meues preocupacions laborals, amb fúria, vaig fer palmes per a aüixar el felí, que em va deixar en pau per aquella nit.
L’endemà al matí, és a dir, despús-ahir, sols pensava en la qüestió laboral que havia de resoldre, i vaig acudir al treball una mica preocupat. Al començament, no em va sorprendre la forta picantor que sentia a l’esquena, ja que sempre que m’apurava algun assumpte experimentava una molèstia semblant. Res més arribar a l’oficina, vaig cridar l’empleat rebel.
Com que les convencions socials del món en què havia entrat, em prohibien rascar-me en públic, ho vaig passar d’allò més malament durant el temps que es va perllongar la conversa amb aquell cabut. Finalment, indignat perquè no s’avenia a raons, i freturós d’alleugerir la picor malaurada, vaig tallar d’una manera violenta l’absurda reunió, i proferint amenaces el vaig expulsar del meu despatx.
En arribar a casa, sols pensava anar-me’n a dormir, perquè ja semblava una mica calmada la pruïja i estava ansiós per oblidar els meus maldecaps. Quan em vaig ficar en el llit, però, no parava de fer voltes i més voltes. Em vaig alçar perquè tenia set, i de nou el gat es va posar a la finestra, amb el seu morro trist pegat al vidre. Després de restar així un moment, va començar a rodar per la teulada, ansiós per trobar què menjar. Al cap d’una estona, ja de tornada, em va mostrar com estrenyia amb les maixelles un ratolí que tot seguit va devorar amb ferocitat.
Ahir era dia festiu i no vaig tindre ganes d’anar enlloc, pertorbat com estava pel record de la fracassada reunió. Després de fer un desdejuni copiós, seguia tenint gana, i ja no vaig parar de menjar al llarg de tot el dia, fins a la mitjanit, en què estava tan fart que, sense despullar-me, em vaig deixar caure damunt del llit.
Tampoc vaig poder dormir massa, perquè tan prompte com vaig agafar el son un somni angoixós va alterar el meu descans, i era encara de matinada quan vaig tornar a la realitat en cerca de resposta a unes preguntes que m’enfurrunyaven. Abans que res, em venia al cap el gat, com un enigma que calia desxifrar de manera inajornable. Això m’obligava a parar esment en un seguit de circumstàncies que, si pensades per separat, pareixien casuals, quan les ajuntava confegien un discurs d’una coherència reveladora. Perquè eren fets vertaders, absolutament reals i demostrables, que l’endemà de la picor intensa del felí era jo qui es fregava l’esquena contra la paret, i que després de sorprendre’l caçant famolenc em vaig passar el dia menjant com un descosit. Potser es tractava de pures coincidències, però també podien ser evidències empíriques que em permetien establir una relació de causalitat entre el que feia el fastijós animal i les meues obsessions posteriors. De tals cabòries, sols em va distraure el mateix gat, que anava per la teulada coixejant de la pota dreta. Espantat, no vaig aclucar l’ull en tota la nit.
No cal dir que hui, en eixir al carrer, no feia un pas sense aguaitar qualsevol possible perill. Posava una atenció extrema en el trànsit a l’hora de travessar cada carrer i em malfiava de teulades i cantonades. Així i tot, encara que en cap moment he abaixat la guàrdia, no he pogut evitar, quan pujava a l’autobús, una esvarada que m’ha fet caure a terra sobtadament. No sé què m’ha esgarrifat més, si el dolor intens que sentia a l’altura de la tíbia i el peroné o adonar-me que l’extremitat fracturada era també la dreta, com la pota ferida del meu visitant nocturn.
Ara soc ací, tombat al llit, amb la cama enguixada, mirant a través de la finestra com el gat descansa a pler. No sé què m’haurà preparat per a demà. Tant de bo li faça llàstima. ¿Què serà de mi, si aquesta nit li pega per córrer o fugir?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada