divendres, 29 d’octubre de 2021

DUES AMIGUES ADOLESCENTS CONVERSEN

A Natàlia Cortell i Mª Jesús Martí

MARIA. No sé què em passa últimament, però em trobe fatal.
ANNA. Què et fa mal?
MARIA. Res en concret, però no estic bé. Això ho tinc clar!
ANNA. Doncs em sembla una mica estranya la teua malaltia.
MARIA. Estranya? Per què?
ANNA. Dona! Convindràs amb mi que hauries de saber quina part del cos et fa mal.
MARIA. Les coses no sempre són tan senzilles. Hi ha malalties que no són fàcils de localitzar en una part concreta del cos.
ANNA. Mira que ets complicada! Comences dient-me que et trobes fatal, i no hi ha manera de saber quina cosa et passa.
MARIA. Perdona, però és que estic molt nerviosa.
ANNA. Ho celebre!
MARIA. Caram! Quina amiga més bona tinc!. Mira que alegrar-te de les meues malalties.
ANNA. Que no, dona, no. No me n’alegre. El que vull dir és que celebre haver-me assabentat de la causa de les teues dolences: estàs nerviosa, i això explica molt bé que et trobes fatal.
MARIA. Sí, estic nerviosa, però ací no acaba tot. Cal preguntar-se per la causa del meu estat.
ANNA. Ja sabia jo que aquesta conversa no acabaria tan fàcilment. Encara ens resta per determinar la causa dels teus nervis.
MARIA. De tota manera, si ho prefereixes, podem parlar d’un altre tema.
ANNA. No, si jo em trobe molt bé així, parlant del que a tu el preocupa. Al cap i a la fi ets la meua millor amiga.
MARIA. Exacte. D’això volia parlar-te: de l’amistat.
ANNA. Al final, la que es posarà nerviosa seré jo. De primer, em parles de malalties, i ara vols que parlem de l’amistat. No hi ha qui t’entenga!
MARIA. Està bé, si et canses de parlar amb mi, pots anar-te’n i ja continuarem un altre dia.
ANNA. De moment, encara no estic esgotada. Una mica cansada sí, però no esgotada. Puc aguantar-te una estona més.
MARIA. Bé, perquè no et canses més, anirem al gra.
ANNA. Que vols confessar-me algun secret important?
MARIA. Fa temps que ho intente, i et promet que si m’ho calle un minut més rebente.
ANNA. Caram! Amolla-ho ja d’una vegada, que estic impacientant-me també.
MARIA. Anna, m’agrada Joan. I a ell també li agrade jo.
ANNA. I què?
MARIA. Vols dir-me que això no t’afecta? Si em vas dir fa un mes que era l’amor de la teua vida!
ANNA. En absolut. Joan és un poca-solta, i ja tenia ganes de llevar-me’l de damunt. Així que, lluny de sentir-me ofesa, t’estic profundament agraïda.
MARIA. Ets molt comprensiva. Així, podrem continuar la nostra amistat.
ANNA. I tant com la continuarem. M’has fet un favor!
MARIA. Dona, tant com un favor, no!
ANNA. Que sí, que sí, Maria, m’has fet un grandíssim favor. Si t’agrada Joan, pots endur-te’l tot sencer, encara que prompte et penediràs de l’adquisició que acabes de fer.
MARIA. Com n’ets de complaent, Anna! Sembla que estaves desitjant que em posara pel mig.
ANNA. Has encertat plenament. A més, pense que Joan i tu feu una parella fantàstica.
MARIA. Mai no m’ho hauria imaginat de tu, Anna. Creia que eres la meua millor amiga. I ara vas i t’alegres que haja carregat jo amb el Joan, el qual tu no vols vore ni en pintura.
ANNA. Ho sent molt, però és així.
MARIA. Doncs he de dir-te que no em fa cap gràcia la teua despresa. De segur que el Joan és un bandarra. Demà mateix trenque amb ell.
ANNA. Ja sabia jo que la nostra amistat estava per damunt de petites adversitats. Tu m’has fet veure clar i ras el que jo ja intuïa: que el Joan no és de fiar.
MARIA. I tu m’has ajudat a comprendre que si dues amigues conversen amb sinceritat és ben fàcil d’arribar a conclusions interessants.
ANNA. Exacte! Però, si no recorde mal, tota aquesta història ha començat perquè tu et trobaves fatal.
MARIA. Ara ja em trobe bé.
ANNA. Veus? Això no em sembla correcte. Acabes de renunciar al teu amor, i dius que et trobes bé. On anirà a parar l’amor romàntic?
MARIA. Mira qui parla! Que no recordes totes les meravelles que em contaves del Joan fa a penes un mes?
ANNA. És cert. Però la vida és així. Quina culpa tenim nosaltres de no haver viscut encara un amor autèntic.
MARIA. Autèntic, dius? Com serà un amor així?
ANNA. Jo crec que deu ser un amor ple de vida, divertit, sincer…
MARIA. Ah, sí! Un amor valent, que et dóna ales i et fa anar enllà dels teus límits… Quan el tinga, t’avisaré.
ANNA. I jo també, encara que un amor així mai el podrem compartir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada