A Natàlia Cortell i Mª
Jesús Martí
MARIA. No sé què em passa últimament, però em trobe
fatal.
ANNA. Què et fa mal?
MARIA. Res en concret, però no estic bé. Això ho tinc
clar!
ANNA. Doncs em sembla una mica estranya la teua malaltia.
MARIA. Estranya? Per què?
ANNA. Dona! Convindràs amb mi que hauries de saber quina
part del cos et fa mal.
MARIA. Les coses no sempre són tan senzilles. Hi ha
malalties que no són fàcils de localitzar en una part concreta del cos.
ANNA. Mira que ets complicada! Comences dient-me que et
trobes fatal, i no hi ha manera de saber quina cosa et passa.
MARIA. Perdona, però és que estic molt nerviosa.
ANNA. Ho celebre!
MARIA. Caram! Quina amiga més bona tinc!. Mira que
alegrar-te de les meues malalties.
ANNA. Que no, dona, no. No me n’alegre. El que vull dir
és que celebre haver-me assabentat de la causa de les teues dolences: estàs
nerviosa, i això explica molt bé que et trobes fatal.
MARIA. Sí, estic nerviosa, però ací no acaba tot. Cal
preguntar-se per la causa del meu estat.
ANNA. Ja sabia jo que aquesta conversa no acabaria tan
fàcilment. Encara ens resta per determinar la causa dels teus nervis.
MARIA. De tota manera, si ho prefereixes, podem parlar
d’un altre tema.
ANNA. No, si jo em trobe molt bé així, parlant del que a tu el preocupa. Al cap i a la fi ets la meua millor amiga.
MARIA. Exacte. D’això volia parlar-te: de l’amistat.
ANNA. Al final, la que es posarà nerviosa seré jo. De
primer, em parles de malalties, i ara vols que parlem de l’amistat. No hi ha
qui t’entenga!
MARIA. Està bé, si et canses de parlar amb mi, pots anar-te’n
i ja continuarem un altre dia.
ANNA. De moment, encara no estic esgotada. Una mica
cansada sí, però no esgotada. Puc aguantar-te una estona més.
MARIA. Bé, perquè no et canses més, anirem al gra.
ANNA. Que vols confessar-me algun secret important?
MARIA. Fa temps que ho intente, i et promet que si m’ho
calle un minut més rebente.
ANNA. Caram! Amolla-ho ja d’una vegada, que estic
impacientant-me també.
MARIA. Anna, m’agrada Joan. I a ell també li agrade jo.
ANNA. I què?
MARIA. Vols dir-me que això no t’afecta? Si em vas dir fa
un mes que era l’amor de la teua vida!
ANNA. En absolut. Joan és un poca-solta, i ja tenia ganes
de llevar-me’l de damunt. Així que, lluny de sentir-me ofesa, t’estic
profundament agraïda.
MARIA. Ets molt comprensiva. Així, podrem continuar la
nostra amistat.
ANNA. I tant com la continuarem. M’has fet un favor!
MARIA. Dona, tant com un favor, no!
ANNA. Que sí, que sí, Maria, m’has fet un grandíssim
favor. Si t’agrada Joan, pots endur-te’l tot sencer, encara que prompte et
penediràs de l’adquisició que acabes de fer.
MARIA. Com n’ets de complaent, Anna! Sembla que estaves
desitjant que em posara pel mig.
ANNA. Has encertat plenament. A més, pense que Joan i
tu feu una parella fantàstica.
MARIA. Mai no m’ho hauria imaginat de tu, Anna. Creia que
eres la meua millor amiga. I ara vas i t’alegres que haja carregat jo amb el Joan,
el qual tu no vols vore ni en pintura.
ANNA. Ho sent molt, però és així.
MARIA. Doncs he de dir-te que no em fa cap gràcia la teua despresa. De segur que el Joan és un bandarra. Demà mateix trenque amb ell.
ANNA. Ja sabia jo que la nostra amistat estava per damunt
de petites adversitats. Tu m’has fet veure clar i ras el que jo ja intuïa: que
el Joan no és de fiar.
MARIA. I tu m’has ajudat a comprendre que si dues amigues
conversen amb sinceritat és ben fàcil d’arribar a conclusions interessants.
ANNA. Exacte! Però, si no recorde mal, tota aquesta
història ha començat perquè tu et trobaves fatal.
MARIA. Ara ja em trobe bé.
ANNA. Veus? Això no em sembla correcte. Acabes de
renunciar al teu amor, i dius que et trobes bé. On anirà a parar l’amor
romàntic?
MARIA. Mira qui parla! Que no recordes totes les meravelles que em contaves del Joan fa a penes un mes?
ANNA. És cert. Però la vida és així. Quina culpa tenim
nosaltres de no haver viscut encara un amor autèntic.
MARIA. Autèntic, dius? Com serà un amor així?
ANNA. Jo crec que deu ser un amor ple de vida, divertit, sincer…
MARIA. Ah, sí! Un amor valent, que et dóna ales i et fa
anar enllà dels teus límits… Quan el tinga, t’avisaré.
ANNA. I jo també, encara que un amor així mai el podrem
compartir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada