diumenge, 28 d’abril de 2013

UNA OPORTUNITAT PERDUDA

 “Que tot és dur, cruel, sense pietat”

Joan Vinyoli

Assegut davant la taula del seu despatx, l’assenyat gerent d’aquella cèntrica cafeteria, amb un posat sorrut, calculava el saldo que havia de satisfer al cambrer que tot seguit anava a acomiadar. A última hora, va haver de corregir algunes xifres, puix que li semblava una mica exagerat l’import de la liquidació. Tot aquest procés el va atabalar força; per això, quan trucaren a la porta, li va costar una mica deixondir-se. No li abellia gens encetar amb aquell treballador una discussió inútil. Es va proposar fermament acabar aviat.
– Passa avant, Renau, que tinc pressa.
“Malament –va pensar el cambrer–, si té pressa és que vol fotre’m”, però va fer un esforç per no mostrar-se acoquinat, i va saludar el gerent afectuosament:
– Bon dia, senyor Mora, què vol de mi?
– Saps quin dia serà demà? –va preguntar el gerent, a fi de no demorar innecessàriament l’entrada en matèria.
“Ara va i em pregunta quin dia serà demà! Com si jo no coneguera el calendari! Si no m’ha convidat a seure, és perquè vol guardar les distàncies” –va pensar el cambrer tot susceptible.
– Sí, ho sé. Demà acabarà el termini del meu contracte laboral. No obstant això, vosté em va prometre d’allargar-me el contracte si acomplia el treball a satisfacció dels clients.
– Et felicite per la teua bona memòria! És veritat que t’ho vaig dir, i ara és arribada l’hora de decidir.
– Doncs vosté dirà –va dir impacient el cambrer Renau.
– És clar que estic molt content del teu rendiment, això no pot negar-ho ningú. Sempre has fet més del que s’esperava de tu. Ara bé, en aquesta empresa som partidaris de la rotació dels cambrers. Avui dia, hi ha empreses d’ocupació temporal que ens poden ajudar amb molta eficàcia a seguir aquesta política laboral. Per altra banda, la rotació també té els seus avantatges: aquell qui ara se’n va, si deixa un bon record, podrà tornar-hi en el futur.
No es pot dir que Renau se sorprenguera d’aquestes paraules, les esperava. Per això li va ser fàcil de mantenir la calma, quan va dir:
– La rotació serà bona per a vosté, però no per a la meua família: els meus fills no fan rotació a l’hora de menjar, necessiten queviures tots els dies!
– Ho sent, Renau, però no vull ara entrar en polèmiques. Ací tens el saldo que et pertoca per finalització del contracte, si el signes de conformitat demà l’abonaré al teu compte corrent.
– Almenys deixe que m’explique una mica. Em sembla molt injusta la seua decisió de no renovar-me el contracte. Durant el temps que he treballat en aquesta cafeteria, he donat el millor de mi mateix. He tractat de superar-me sempre, de memoritzar els capricis dels clients habituals, de ser amable amb tothom, de fer més hores que les assenyalades pel conveni. He estat, crec, un professional irreprotxable. Vosté em va oferir un treball que era l’oportunitat de ma vida per a assolir una estabilitat econòmica, i he fet tot el que ha estat al meu abast per aprofitar-la. Ara veig que, malgrat tot el meu esforç, ha estat una oportunitat perduda. Tal vegada, a la meua edat, ja no m’escaurà una altra igual de bona.
– Ja t’he dit, de primeres, que és indiscutible la teua professionalitat, però hi ha unes altres consideracions a fer. Una empresa necessita, si vol sobreviure davant la feroç competència, prendre decisions doloroses. A la llarga són la millor solució per al col·lectiu dels seus treballadors. Ningú no es beneficiaria que l’empresa fera fallida, i això es produiria amb tota seguretat si les càrregues socials arribaren a ofegar-la.
– Aleshores, no val res l’excel·lència, sols importa la conveniència?
– No et penses que l’empresa es mou sols per egoisme. Ja t’he dit que la conveniència de l’empresa és la mateixa que la dels seus treballadors. Si l’empresa tancara, més de trenta persones se n’anirien al carrer. A més, l’excel·lència també compta, i molt! Tens la possibilitat de tornar-hi. El fonament de la política de rotacions és l’excel·lència, ja que sols els bons tenen la porta oberta; i quan dic els bons, sols estic pensant en aquells que ho són en el més ample sentit de la paraula.
En dir “els bons”, el gerent va posar un especial èmfasi, i el seu posat va adoptar un caire amenaçador. Renau el va entendre perfectament: “Cal ser bon xic, no causar problemes, signar el saldo, no ser reivindicatiu, si vols tornar a l’empresa quan t’arribe el torn” –es va repetir a si mateix el cambrer, que ja començava a empassar-se la saliva amarga de la humiliació.
– Ja comprenc: ser bo és molt important si vols tornar-hi. Aleshores, li pregue que deixe constància a l’expedient personal de la meua bona captinença durant el temps que he servit en aquesta empresa. No m’agradaria que s’oblidaren de mi.
– Tranquil, que ara mateix redacte un informe en el qual faré constar les teues qualitats.
El gerent va anotar en un paper, durant dos minuts, allò que li va paréixer més escaient: “Molt treballador. Simpàtic i de tracte agradable. Sempre disposat a fer hores extraordinàries de grat. Sap guanyar-se la clientela. Coneix perfectament les normes d’higiene pròpies dels establiments oberts al públic”, i algunes coses més, totes elles molt afavoridores.
– Veus? –va dir, mentre li mostrava a Renau el paper escrit– Ací està tot!
– Molt bé, ara ja puc signar-li el saldo. Gràcies a aquest paper, me n’aniré més tranquil a casa –va observar el malaurat cambrer, tot resignat.
Després de signar el saldo, Renau es va acomiadar del gerent. No obstant això, abans de sortir del despatx va pregar de veure una altra vegada l’informe. Després de llegir-lo, tot ufanós va declarar:
– Ací està tot el millor que he fet durant un període molt important de la meua vida. A banda dels meus fills, de res no em sent més orgullós que de la meua professionalitat.
En acabar de dir aquestes paraules, se’n va anar, refiat en el gerent, satisfet d’haver acomplit la seua part del tracte.
Tot just va eixir del despatx, el gerent va remugar tot malhumorat:
– Quina manera de perdre el temps! Aquests xicots no saben res del món de l’empresa.
Després d’engrapar l’informe per fer un manyoc, no va poder estar-se de repetir, mentre l’abocava a la paperera:
– Ací està tot!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada