CHOPIN

Hi ha un poema de Gil Albert que reflecteix molt bé el sentit últim de la música de Chopin.

Està inspirant en el Nocturn núm. 13 op. 48.1, i conté versos tan certers com els següents:

                        ¿No hemos visto pasar sobre unas aguas

                        un barco como féretro, un suspiro

                        como de muerte? Sí, pero cantando,

                        va cantando la vida, iluminando

                        la oscuridad, su acento fugitivo,

                        a la vez que desgarra, en la conciencia

                        prende un sol misterioso, un halo negro.

Com diu Liszt, en el seu llibre dedicat a Chopin, "en música, com en literatura, com en la manera de viure, tot el que s'apropa al melodrama era per a ell un suplici. Rebutjava l'aspecte furibund i frenètic del romanticisme; no suportava el pasme dels efectes i els excesos delirants".

En Chopin, igual que passa amb els millors artistes, "no estava permés expressar els sentiments sinó amb la condició de deixar que s'endevinaren en la seua major part".

El que més admire de la seues millors composicions són els seus reposos plens de sotracs, perquè la vida és fúria i assossec.

Les quatre obres que més m'agraden de Chopin són la Fantasia op.61, la Polonesa-Fantasia op. 49, el Nocturn núm. 13 op. 48.1 i l'Scherzo núm. 2 op. 31.

Ací teniu la Polonesa-Fantasia interpretada per Horowitz. Quasi res!:

I el Nocturn núm. 13, que Claudio Arrau interpretava de manera magistral:

Per a la Fantasia, he seleccionat Michelangeli, impossible de tocar millor:

I per a finalitzar, us deixe la versió de l'Scherzo núm. 2 que va fer Rubinstein: