dimecres, 13 d’abril de 2022

SOLERIESTRUCH I LA FONT AMARGA


L'altre dia vaig visitar Senyera i un veí molt amable em va parlar de la Font Amarga, que és castellonera però també la tenen com a seua els senyeruts. Prompte vaig associar el nom de la font amb el poema "Camí de la Font Amarga", que coneixia des de feia molt de temps, de l'escriptor i professor carcaixentí o, com a ell li agradava dir, "carcaixení" d'adopció, Eduard Soler i Estruch, que solia signar els seus escrits com a "Soleriestruch".

Va ser professor meu de matemàtiques, tant al col·legi com a sa casa, on donava classes particulars i parlava als seus alumnes, entre problema i problema, un poc de tot. Per ell vaig conéixer el que eren les rivalitats literàries entre els escriptors que, per escriure en valencià, estaven condemnats a moure's dins d'un cercle molt reduït on hi havia una ínfima glòria a repartir, tot i que no els faltaven mai les ganes de fer bones obres a fi de dignificar la seua llengua.

Era un home intel·ligent, amb un humor càustic que potser li brollava d'eixa part amagada de l'ànima on les persones emmagatzemem el dolor que la vida ens ha infligit. Ell estudiava arquitectura a Barcelona, quan va començar la Guerra Civil, i com que tenia estudis va ascendir a oficial durant la contesa, la qual cosa el va convertir en un perdedor assenyalat per la dictadura franquista.

Va passar anys de por i de frustració, en veure que se li'n fugia la joventut sense poder realitzar els seus somnis. Així i tot, va saber reeixir a les dificultats, i va ser un home respectat per tots, polifacètic i admirat pels aspirants a escriptors.

Recorde que un dia, en parlar-nos de la postguerra, ens va comentar com de passada que ell no va voler tindre telèfon a sa casa fins als anys setanta. Encuriosit pel que, als meus quinze anys, em semblava una excentricitat, li vaig preguntar per quina raó va defugir durant tant de temps un aparell tan útil, i amb la seua ironia característica em va escudellar de manera contundent:

-  Home! Tu què creus? Que si a un antic oficial republicà com jo, en aquell temps, li telefonaven a la mitjanit era per a preguntar-li si volia xocolate?


El poema de Soleriestruch és molt bonic i sentit, i he trobat a la biblioteca municipal una versió curta que el mateix escriptor va publicar en el llibre de festes de l'any 1986:

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Rosada de matinet
                        damunt la flor del baladre
                        i el fullam dels tarongers.

                        Deixant al poble darrere,
                        ja el riu d'Albaida passat...
                        Creuada que és l'Escalona,
                        camí de Santa Anna avant
                        hi ha allà al lluny la Teixonera,
                        més a prop, el Castellet
                        i, ací al fons de la meua ànima...
                        el teu record, caminet...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Allà, de bon matinet,
                        flaire a fenoll i a baladre,
                        llimeres i tarongers.

                        Me'n recorde de quan eres
                        un camí polsós i estret,
                        amb dompedrers a les vores
                        del teu càixer, caminet...!
                        Un càixer de terra roja
                        plena de cristalls d'algeps...!
                        Un caminet per anar-hi
                        molt poc a poc, a poquet...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Pebrella i flor de romer
                        i al cel tot blau, retallant-se,
                        les rames dels ametllers.

                        Cantava l'aigua en les séquies
                        duguent-ne el goig per al reg...
                        Semblava, com si cantara
                        l'aigua, dins d'un canteret,
                        un cant tot fet de promeses
                        com ho eres tu, caminet...!
                        Promeses esperançades,
                        remei per totes les sets...!

                        Camí de la Font Amarga...!
                        Oliveres, garrofers
                        i allà en el cor, esclatant-ne
                        la floreta d'un voler.

                        L'aigua clara d'aquells dies
                        ens l'ha enterbolida el temps.
                        D'aquell voler, te'n recordes...?
                        Te'n recordes, caminet?
                        Un vent glaçat va matar-lo,
                        no sabem com, ni per què...
                        Un vent d'oblits i silencis
                        molt a poquet, a poquet...!

                        Camí de la Font Amarga...
                        Tinc de dir-ho, caminet:
                        camí de la Font Amarga...
                        sent esta pena que sent...!

El cantautor Rafael Estrada ha musicat este poema:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada