PARELLES

A Eladi Mainar

Dia 11 de març de 2002

Avui he conegut una dona força interessant. Encara que no ens hem dit res, les nostres mirades s’han creuat moltes vegades, des que el meu gat s’ha posat a jugar amb la seua gosseta. Ambdós érem asseguts en sengles bancs del parc, un enfront de l’altre. Estaria bo que, després de buscar parella tants anys, fóra gràcies al meu moix que coneguera la dona somiada. No sé per què, però així que l’he vista he sentit una emoció especial, que de seguida han confirmat els nostres animals simpatitzant mútuament. Potser ella també deu haver pensat que això era un bon senyal, perquè l’he vista inquieta i sense saber on mirar. Demà tornaré al mateix banc, a esperar-la.

Dia 11 de març de 2002

La gosseta que m’han regalat els pares, perquè m’ajude a oblidar el bandarra de Joan, és molt exigent. Si no la traus a passejar tres cops al dia, es posa tan nerviosa que no hi ha qui l’aguante dins de casa. Avui ha conegut un gat preciós, i –ben al contrari del que sol passar– s’han avingut d’allò més bé. Després diran que un gat i un gos sempre van a la brega, com si es poguera generalitzar quan es tracta d’odi o d’amor. Demà tornaré al mateix parc, i així demostraré als incrèduls que és possible l’amor entre contraris, perquè mana la individualitat, les ganes de portar-lo endavant. Si Joan i jo ens ho proposem fermament, sé que podrem superar la nostra crisi actual.

Dia 12 de març de 2002

Quina alegria m’he endut quan l’he vista arribar. Avui l’he trobada encara més bella que ahir. De segur que venia de la perruqueria, i no m’estranyaria que el jersei blau de llana que portava l’acabara d’estrenar. Malgrat els meus trenta-vuit anys, no puc blasonar d’experiències importants amb les dones, que em permeten de capir fàcilment el significat de la seua conducta, però sospite que avui s’ha abillat pensant en mi, amb la intenció de causar-me una bona impressió. I això m’encoratja. El meu primer objectiu serà aconseguir, a poc a poc, asseure’m al seu costat. Ella i jo al mateix banc. Crec que se sent també sola. M’ho diu la seua manera de deixar córrer el temps. Sembla no tenir mai pressa. Quan se n’anava, he notat que volia dir-me alguna cosa, però –després de dubtar una mica– ha marxat sense pronunciar cap paraula. Estic convençut que demà hi tornarà, i qui sap si serà el dia més feliç de ma vida.

Dia 12 de març de 2002

Continua l’amistat de la meua gossa amb el gat. Llàstima que el seu amo faça cara de pocs amics, perquè m’agradaria que em diguera el nom del seu moix. És tan bonic! He intentat preguntar-li’l, però en mirar-me he perdut les ganes d’intimar amb un desconegut, que vés tu a saber qui deu ser. Els pares estan encantats que passege la gosseta. Així no em veuen tancada a l’habitació, sense parlar amb ningú.

Dia 13 de març de 2002

Avui no ha passat res d’extraordinari. Ella ha vingut amb la seua gosseta, però se n’ha anat al poc de temps. Segurament li deu haver decebut la meua timidesa. Demà, sense falta, he de fer alguna cosa notable perquè conega la sinceritat dels meus sentiments vers ella. Em resulta inconcebible haver viscut tant de temps, sense saber ni tan sols que existia.

Dia 13 de març de 2002

Després d’un breu passeig, he acudit a la cita que aquest matí havia concertat amb Joan. El molt bord m’ha telefonat per demanar-me perdó. Malgrat tot el que m’ha fet patir, encara diu que no pot viure sense mi. Li donaré una oportunitat més, i faré un últim esforç per comprendre’l, perquè encara l’estime. Mira que canvien les persones! Fa quatre anys, quan el vaig conéixer, em semblava una persona perfecta. Estava tan enamorada, que era incapaç d’adonar-me dels seus defectes. Ara, en canvi, es comporta amb mi d’una manera egoista. Clar és que jo també he canviat, perquè ja no sóc tan impulsiva i em pense més les coses. Ell diu que sóc massa exigent. I tant que ho sóc! Comences renunciant a les coses petites, i acabes condemnant-te a una vida resignada, com tantes dones que conec. O tot o no res. No em valen les ambigüitats, ni les actituds pusil·lànimes. Per a mi, l’amor és deslliurament total i mutu.

Dia 14 de març de 2002

He fracassat, i no puc donar la culpa a ningú. Quan s’ha assegut al banc, esplèndida, la tenia a l’abast. Però m’ha paralitzat un terror orb, que em prenia del coll i m’escanyava si intentava alçar-me. Per fi, quan he aconseguit posar-me dret, em tremolaven tant les cames i els llavis, que no podia avançar ni gosava obrir la boca. En això estava, quan la seua gosseta s’ha enfurismat amb el meu gat, i tot se n’ha anat en orris. Ella s’ha aixecat per separar els dos animals, i ràpidament ha abandonat el parc amb companyia del seu, per evitar mals majors. I jo l’he deixada anar-se’n, sense saber què fer ni dir res. No m’ho perdonaré mai.

Dia 14 de març de 2002

És clar que un gat i un gos sempre han d’acabar malament. Volia pensar el contrari, però estava equivocada. Avui ho he comprovat per partida doble. La meua gossa ja no vol saber res del gat. M’ha fet pena l’infeliç del seu amo, que s’ha disgustat força en veure la baralla. Així i tot, crec que hauria pogut ajudar-me a separar-los, i no quedar-se quiet com un estaquirot. Després, per a completar la diada, he discutit amb Joan. No pense tornar a veure’l en ma vida, perquè aniríem sempre –ara ho sé– com el gat i el gos, i això resultaria inaguantable. Sé que m’espera en algun lloc la persona que em farà feliç. Però, com trobar-la? Per començar a buscar, miraré que tinga un gos que faça lliga amb la meua gosseta. De gats, ja en tenim prou!