CRIM PERFECTE

La confusió, l’ambigüitat i la incertesa tornaren a angoixar-me desesperadament.

                                    Rafa Gomar

                                                                1

Mai no oblidaré les seues últimes paraules, dites abans d’espenyar-se daltabaix d’un cingle: “Que bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons”.

Des que va esdevenir aquell fet fatal, la policia no fa més que emprenyar-me. No estan disposats a passar per alt així com així que fóra jo l’única persona que acompanyara l’oncle quan es va matar. En un primer moment, em feren moltes preguntes per veure si em contradeia en explicar els fets. Volien saber per què pujàrem al cim d’aquell cingle, què feia jo quan la víctima va estimbar-se, quina va ser la causa de la seua caiguda. Com que ho vaig contestar tot amb serenitat i precisió, i l’informe del forense va confirmar que no apareixien al cadàver masegades que feren pensar en un homicidi, deixaren de preguntar-me i encetaren un altre tipus d’indagacions més subtils, com ara, informar-se sobre el meu passat, aguaitar els meus moviments, preguntar a familiars i amics per les meues relacions amb l’oncle.

La policia no ha descartat encara que el cos es despenyara com a conseqüència d’una empenta meua, perquè poden haver empentes assassines que no deixen cap senyal al cadàver. Per esbrinar la veritat, esperen amb paciència un mancament meu, un moviment en fals que em descobrisca. No tenen pressa de collir la fruita; pensen que amb el temps acabarà madurant.

La policia vol aclarir els fets, saber el que va passar aquell dia, com si fóra fàcil assolir la veritat, quan la veritat i la mentida van agafades de la mà. Sé que totes les aparences del cas van en contra meu, perquè fon jo qui va convéncer l’oncle d’anar a la serra a fer rovellons; qui sabia, pel meu coneixement del terreny, que era perillós pujar en aquell cingle; qui era al seu costat en el moment de l’estimbada, i, sobretot, qui s’ha beneficiat econòmicament de la seua mort en haver heretat el seu important patrimoni.

Malgrat això, totes aquestes aparences no poden demostrar cap culpabilitat ni desfer la meua presumpció d’innocència. La gent pot xafardejar tot el que li abellisca, i la policia remoure cel i terra amb les seues indagacions, però davant els ulls de la llei sóc innocent, tan innocent com qualsevol fill que hereta dels seus pares, com tots aquells que al llarg de la història s’han beneficiat legalment de la mort dels altres.

La policia s’agafa a l’herència com a possible mòbil del crim, però ¿qui podia endevinar la darrera voluntat del meu oncle?: un tipus estrafolari, que era molt capaç de deixar-ho tot per a sufragis i obres pietoses, en benefici de la seua ànima. A més, dintre el cercle familiar era sabut que l’oncle em tenia un afecte especial; fins i tot solia repetir davant la gent que jo era el seu nebot preferit.

Posem per cas, tenint en compte que em beneficiava, que m’haguera alegrat de la mort de l’oncle, i què? Els meus sentiments no importen a la llei, sols els meus actes. La llei ens dóna un marge molt gran per a cometre tota classe de vileses, i sols una petita part en són delicte. Moltes vegades, una acció infame esdevé un crim castigat per la llei sols per una qüestió estètica. Les presons són plenes de gents que no sabien matar quan van executar el seu crim. Els qui maten bé no van a la presó. La gent conviu sense problemes amb els delinqüents que disfressen els seus crims de legalitat. Sols mereixen fortes penes els qui s’embruten les mans de sang. En la vida, és molt important saber comportar-se, tenir bon gust, parlar amb elegància, vestir bé, robar, estafar, malversar amb un cert pudor, dintre una mesura. Per tant, puc alegrar-me de bon grat de la mort de l’oncle, de ser ric, de tot el que va passar aquell dia que anàrem tots dos a fer rovellons a la serra, i no passa res. Qui pot criticar-me per això?

¿Quantes persones renunciarien a la seua prosperitat d’avui per l’estretor d’ahir, tot i que això els donara la possibilitat de ressuscitar els seus morts? Crec, sincerament, que molt poca gent ho faria, veritat? Doncs a mi em passa el mateix, que no desitge de tornar al passat, malgrat tota l’estima que sentia pel meu oncle.

El record d’allò que va passar dalt del cingle esdevé, cada vegada, més borrós; gairebé he oblidat molts detalls que abans em feien sentir segur de la meua innocència. Em domina una sensació d’irrealitat, com si haguera estat un altre el protagonista d’aquella escena, i jo fóra sols l’espectador d’una peça teatral. Intente reconstruir els fets, però el desassossec no m’abandona: hi ha un per què que no sé contestar.

                                                                2

No crec que hom puga dubtar sobre els motius per què vaig proposar l’oncle d’anar a la serra: ambdós ens delíem per un bon plat de rovellons fregits amb alls tendres. La gent que ens coneixia bé, sabia de bon grat que, en matèria culinària, aquella era la nostra debilitat. És clar que la majoria de les voltes era jo sol qui anava a fer-los, i després compartia la senallada amb ell. No obstant això, no era aquella la primera vegada que hi anàvem els dos junts. A més, el dia que va passar la terrible desgràcia, com que feia un sol tardoral francament agradable, donava gust eixir a la serra per desbalbar les cames. El fet que l’oncle no tinguera, d’antuvi, massa ganes d’acompanyar-m’hi, i que jo haguera d’insistir-li per convéncer-lo, no tol ni una mica de credibilitat a la meua versió.

Quant als meus coneixements damunt el terreny, cal dir que no eren massa notables, sols els necessaris per a no perdre’m, i poder localitzar les ombries on es criaven els millors rovellons. L’oncle, és cert, no estava tan avesat com jo a vagarejar per la serra, però tenia prou discerniment per a sotjar els seus perills. Al cap i a la fi, és molt fàcil de capir que un cingle costerut, i cobert de gebre, no és el lloc més segur per a fer-se una fotografia. A més, va ser ell qui en va tenir la idea. Per això, el fet que jo no l’advertira del perill que hi corria no és més que una anècdota.

Una vegada que érem els dos dalt del cingle, l’oncle em va deixar la seua cambra fotogràfica, dient-me tot content:

– Fes-me una fotografia ben bonica, que vull endur-me un record d’aquest matí tan feliç que estic passant amb la teua companyia.

Vaig prendre la seua cambra i em vaig situar a una distància prudencial, a fi d’aconseguir un bon enquadrament.

Aleshores, és quan l’oncle va dir:

– Quina bona vista s’albira des d’ací dalt! Fes-me una fotografia de cos sencer, amb la vall al fons.

En sentir aquesta observació, li vaig demanar que donara un pas endarrere, per tal que l’objectiu encabira tota la seua persona.

I així va ser com es va produir el decés: refiat de mi, l’oncle no va tenir cura de comprovar on xafava, i va donar el pas fatal cap a l’abisme.

Encara avui, malgrat el temps que ha passat, em faig algunes preguntes: ¿Per què li vaig demanar que donara aquell pas endarrere? ¿Ho vaig fer per l’afany purament estètic de fer una bona fotografia?, o, al contrari, ¿buscava quelcom més? Sé que la policia no pot provar res en contra meu, però així i tot sent un regomello quan pense en aquell dia. Necessite estar segur d’allò que em va passar pel cap, mentre l’oncle mirava la cambra amb un somriure fotogràfic: ¿Vaig ser sols l’observador qualificat d’un accident lamentable? ¿Soc l’autor d’un crim perfecte?