dissabte, 2 de gener de 2016

L'ETERN RETORN

–Pare, vull que em compres aquest gatet.
Això va demanar aquell xiquet de cinc anys al seu pare, en passar per davant de l’aparador d’una important llibreria. I ambdós s’hi van aturar una mica a contemplar l’animal. Era un gat elegant, que captivava aquell que el mirava. Tenia un pelatge de color crema amb bandes fosques, i uns ulls verds que refulgien com metall resplendent.
–El que ens faltava a ta mare i a mi, un gatet! Com si tu no ens donares ja prou faena!
Aquesta va ser la contestació tallant del pare.
L’endemà feren el mateix trajecte, i de nou es trobaren amb el gat de l’aparador. El xiquet va insistir:
–Pare, per favor, compra’m el gatet, que m’agrada molt.
L’esforçat progenitor agafà el fill de la mà per obligar-lo a seguir endavant. L’únic comentari seu fou el següent:
–En aquesta tenda no venen gats, sinó llibres. Així que lleva-t’ho del cap.
Però el xiquet, infatigable, no s’estava de demanar el gatet cada cop que el veia.
Abans de gaire, els pares eren al llit tractant un assumpte concernent a la criatura que els amoïnava:
–Avui he parlat amb el metge del xiquet. Diu que no ens preocupem. Que això és normal a la seua edat.
–Com ha de ser normal que es pixe al llit set nits seguides, un xiquet que ja és a punt de complir sis anys?
–El doctor sospita que la causa de la incontinència pot ser un desig insatisfet. Per tant, hem de fixar-nos bé, i si el descobrim podrem solucionar el problema.
–Si és així, crec que sé quina classe de desig té el xiquet. Fa més de deu dies que em demana el gatet que hi ha a la llibreria de la cantonada. Per descomptat, jo faig tot el que puc per llevar-li-ho del cap.
–És curiós. Quan era menuda, també m’agradaven molt els gatets, i els meus pares me’n regalaren un el dia del meu seté aniversari. Encara recorde aquell dia com un dels més feliços de ma vida.
–Ja sé per on vas. El que vols és encolomar-me l’animal. I això no em fa cap gràcia. No m’agraden els gats!
–No sigues exagerat, home, que un gat és un animal ben discret, i fa molta companyia.
Sense necessitat de discutir-ho més, la parella va decidir preguntar al llibrer si s’avenia a vendre’ls el moix.
Aquesta va ser la seua resposta:
–Com que el necessiten per raons terapèutiques, i en bé del seu fill, no tinc cap inconvenient a cedir-los graciosament l’animal, ara mateix, perquè sé que en tindran cura.
Quan el xiquet, en tornar del col·legi, va veure el gatet dins de la seua habitació, va tenir una doble reacció. De primer, es va alegrar tant que no el deixava tranquil, grapejant-lo com si fóra una joguina. Però, després d’unes hores, en veure-li el dentat de prop, va engegar a plorar amargament, mentre deia:
–Jo no vull que aquest gat córrega per la meua habitació.
–Ara dius que no el vols, després d’haver-me pregat tants cops que te’l portara a casa? Fill meu, no hi ha qui t’entenga!
–Sí que el vull, però en un aparador com el de la tenda.
No cal dir com reberen els pares el nou caprici del fill. Però, tenint en compte que acabaven d’arribar a un acord amb el generós llibrer, i que hauria estat desatent fer-se arrere, acceptaren instal·lar el gat dins d’una urna de vidre, que, amb l’ajuda de la imaginació, bé podia assemblar-se a un petit aparador.
Després de feta la faena, i en transcórrer uns quants dies, s’adonaren que el gat a penes menjava res. Parlaren amb el seu antic amo, per esbrinar la raó de la desgana. El llibrer va fer una deducció lluminosa:
–Crec que l’animal pateix d’enyorança. Tinguen en compte que ha viscut molt de temps envoltat dels meus llibres. La millor solució que se m’acut és que se n’emporten uns quants perquè el moix els tinga a la vista. Així aconseguiran que se senta com si fóra en aquesta llibreria.
Tornaren a casa carregats amb els deu volums d’una coneguda enciclopèdia, i feren el que havia prescrit el bibliòfil. Als pocs dies, celebraren l’encert del seu dictamen, ja que el gat va recuperar la gana de menjar. I així van transcórrer unes quantes setmanes de felicitat total, fins que el capriciós fill va resoldre posar fi a aquest paradisíac estat convivencial. Perquè una nit, quan se n’anava a dormir acompanyat del seu pare, entraren a la cambra del gat a donar-li la bona nit, i comprovaren que romania en silenci dins de la seua urna atapeïda de llibres. Embadalit, el xiquet va restar una llarga estona admirant-lo, fins que va repetir allò que tant temia escoltar el resignat progenitor:
–Pare, vull que em compres aquest gatet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada