El dia 29 d’octubre, vaig assistir a la representació del Misteri d’Elx en
la basílica de Santa Maria, ja que els anys parells hi té lloc un cicle de
representacions extraordinàries que este any s’han celebrat els dies 29 i 30 d’octubre,
en forma d’assajos generals complets, i l’1 de novembre, en dues parts
separades: la Vespra, en sessió matinal, i la Festa, en sessió vespertina. Com
sabeu les representacions ordinàries es realitzen a l’agost.
Encara que és difícil de datar el seu origen, les investigacions més
recents conclouen que el Misteri es va crear de manera anònima durant la
segona meitat del segle XV, etapa en què es detecta un auge en el teatre
assumpcionista. L’anàlisi
de la llengua, la música i la disposició escènica així ho confirmen, tot i que
en el segle XVI, a més de peces originals compostes a este efecte, es van
adaptar melodies ja conegudes per a enriquir-lo.
Hi ha, per tant, cants monòdics, amb clares influències del repertori
gregorià medieval, però també es pot distingir un apartat polifònic. D’esta
part sí que es coneixen els autors, com ara, Bernardí de Ribera, el canonge
Pérez i Lluís Vich, autor del bellíssim motet “Ans d’entrar en sepultura”.
L’obra se’ns ha transmés de generació en generació en valencià, tot i que
es tracta d’un valencià parat en l’estadi cronològic que tenia al final del
segle XV. Amb el pas del temps, la llengua del Misteri d’Elx va evolucionar en
la mesura que anava incorporant nous textos i anava modernitzant els anteriors.
Però va arribar un moment, al llarg dels
segles XVI i XVII, en què es consideraren intocables cadascuna de les paraules
del Misteri.
Els versos condensen molt bé els sentiments dels protagonistes i la
història que es representa. Així, la Mare de Déu, d’una manera tan senzilla com
eloqüent, manifesta el seu desig incontenible de trobar-se amb el Fill:
Gran desig m’ha vengut al cor
del meu car Fill ple d’amor,
tan gran que no ho podria dir
on, per remei, desig morir.
L’escenari aeri s’instal·la en la cúpula de la basílica, que es cobreix a l’efecte
amb una gran lona pintada amb núvols i àngels. Esta lona presenta només una
obertura quadrada que pot obrir-se i tancar-se per mitjà d’unes portes
corredisses. Per damunt de la lona, ocult a la vista dels espectadors, s’instal·la
en volada un xicotet taulat de fusta que permet als tramoistes fer totes les
operacions i treballs necessaris per a baixar i pujar els aparells aeris amb
els personatges del món celestial, que en són tres. El primer a aparéixer és el
núvol o mangrana, en què descendeix l’àngel que anuncia a Maria la seua mort i
li entrega la palma daurada que l’ha de protegir. El segon és l’araceli, que
presenta l’aspecte d’una màndorla i està ocupat per cinc personatges, tres
adults i dos xiquets. En la segona part de l’obra, l’àngel major, situat en el
buit central, és substituït per la imatge de la Mare de Déu de l’Assumpció. L’últim
dels aparells és l’anomenat “coronació” o “trinitat”, amb estructura semblant a
l’araceli, però en mida més reduïda.
Si per algun moment, durant la representació, ens oblidàrem de la ciutat en
què ens trobem, el mateix drama sacre s’encarregaria una i altra vegada de
recordar-nos-ho, ja que hi apareix una mangrana que es transforma en palmera
datilera i no falta tampoc una palma. Són mostres evidents que ens trobem
davant d’una obra doblement popular, ja que eixe és el seu origen i, a més a
més, està indissolublement unida al poble d’Elx, que no sols l’ha conservada i
ha mantingut la seua representació durant més de cinc segles, sinó que també l’ha
creada com a seny d’identitat inconfusible.
Mentre contemplava esta representació, cada vegada que algun passatge concret
em tocava el cor, em preguntava què m’emocionava més: si la bellesa de la
música, si l’espectacularitat de l’escenari vertical, si la pregona senzillesa
dels versos o potser el fet que tot això era interpretant per la gent del
poble, que és també una prova d’amor per la seua rica història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada