VAIG TIRANT

A David Vidal

Una fulgor al pit

com una estrella distant,

dins de mi i tan fora,

sempre a deshores,

mai en el seu lloc.

Em desvisc per un no-res

ple de vida com un tot.

I així vaig tirant.

Una llum d’horabaixa

que reclama claredat;

no torna ni fuig,

tan sols ve i se’n va,

com l’esperança en el demà

que capgira l’avui

i no me’l deixa tocar.

I així vaig tirant.

Un somni tan real

que no aspira a ser cert.

L’adéu anticipat

a qui encara no ha vingut,

i la benvinguda a ningú.

Sempre fent camí,

sense saber on mirar.

I així vaig tirant.

Un desig inventat

que potser s’apaga amb tu,

i lluny de tu s’encendrà,

com un amor que em fascina

i mai l’arribe a abraçar,

perquè no sóc qui tu creus,

ni de tu en puc saber res.

I així vaig tirant.

Una humana desfeta

encara a la recerca

del seu digne final.

Mil astres clandestins

omplint el meu cel

de llampades que s'assemblen

a paradisos artificials.

I així vaig tirant.

Una promesa ajornada,

com un cos que s’esmuny

d’unes ansioses mans.

Una veritat tangible,

ara ací i adés allà,

escampant pertot

trossos de vida i de mort.

I així vaig tirant.