dissabte, 26 de novembre de 2022

VAIG TIRANT



A David Vidal

Una fulgor al pit
com una estrella distant,
dins de mi i tan fora,
sempre a deshores,
mai en el seu lloc.
Em desvisc per un no-res
ple de vida com un tot.
I així vaig tirant.

Una llum d’horabaixa
que reclama claredat;
no torna ni fuig,
tan sols ve i se’n va,
com l’esperança en el demà
que capgira l’avui
i no me’l deixa tocar.
I així vaig tirant.

Un somni tan real
que no aspira a ser cert.
L’adéu anticipat
a qui encara no ha vingut,
i la benvinguda a ningú.
Sempre fent camí,
sense saber on mirar.
I així vaig tirant.

Un desig inventat
que potser s’apaga amb tu,
i lluny de tu s’encendrà,
com un amor que em fascina
i mai l’arribe a abraçar,
perquè no sóc qui tu creus,
ni de tu en puc saber res.
I així vaig tirant.

Una humana desfeta
encara a la recerca
del seu digne final.
Mil astres clandestins
omplint el meu cel
de llampades que s'assemblen
a paradisos artificials.
I així vaig tirant.

Una promesa ajornada,
com un cos que s’esmuny
d’unes ansioses mans.
Una veritat tangible,
ara ací i adés allà,
escampant pertot
trossos de vida i de mort.
I així vaig tirant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada