La
comarca de l'Alt Millars és molt més que la conca d'un riu. És un territori de
poderosa personalitat. Des del límit del pla litoral s'alça fins a l'alta
muntanya mediterrània en una rica successió de paisatges. La vegetació mostra
la diversitat de condicions climàtiques i ecològiques, xicotets boscos de
ribera i abundants pinedes de pi blanc, pi roig i surera. L'entorn és incomparable, ja que es tracta d'un
territori muntanyós amb gran riquesa paisatgística als voltants del Parc
Natural de la Serra d'Espadà.
La comarca està
formada per vint-i-dos termes municipals, que en conjunt tenen una població que
no arriba als 5.000 habitants. Es dona la circumstància que esta comarca, amb
una densitat de 6,3 hab/km2, una de les més baixes
del País Valencià, llinda per l’est amb la Plana Baixa, amb 319 hab/km2, que compta amb una
de les densitats més altes.
Durant el segle XX la població comarcal ha disminuït sense interrupció, però fou després del 1960 que el despoblament s’accelerà de manera extraordinària, ja que en un període de 36 anys la població ha quedat reduïda a un terç. Tots els municipis han perdut població, i alguns, com Cirat han arribat a perdre les quatre cinquenes parts dels habitants. El 1960 quatre municipis tenien més de 1.000 h, i el 1996 cap no arribava als 500.
Les comarques de l’interior de la província de Castelló estan, en general, molt
despoblades: entre l’Alt Palància, l’Alt Millars, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat i
els Ports, a penes totalitzen 50.000 habitants.
El primer poble que
vam visitar va ser Fanzara i el seu Museu Inacabat d’Art Urbà (MIAU), que és un
projecte en constant evolució i creixement, que s’ha convertit en una
experiència col·lectiva de convivència, col·laboració i intercanvi recíproc d’aprenentatge
entre artistes, veïns, voluntaris i organitzadors, tot mitjançant l’art urbà.
El fet de
traslladar l’art urbà més innovador a les parets del món rural, el fer patent
que l’art no només ha d’estar als museus i que pot formar part de la vida
diària de les persones, junt a eixe esperit de solidaritat i convivència entre
artistes, és el que ha originat que este singular museu tinga un ample
reconeixement en l’àmbit especialitzat de l’art urbà.
Caminar pels carres
de Fanzara suposa caminar pel MIAU: un museu sense portes ni sales on poder
gaudir del que la fusió entre l’art contemporani i la tradició ha sigut capaç
de crear en este lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada