Una cançó de Lucio Battisti que m'agrada molt: "I giardini di marzo". He fet una traducció lliure de la seua lletra, que fa referència al passat i al present. Quan mira cap arrere, ho fa pensant en el temps de postguerra, quan la gent passava necessitat i algun xiquet més sensible no era capaç de compartir els jocs despreocupats dels altres xiquets.
La tornada de la cançó fa referència a totes les coses belles que la vida et pot oferir, però cal superar els pensaments negatius covats per aquell que ha passat una infància difícil.
Quan canvia el ritme de la cançó, entra el present en acció, i l'amor toca a la porta, però de vegades el passat pesa tant que no pots obrir-te a les noves esperances.
És trista, però molt bella cancó, plena de poesia de primera qualitat. I la música, meravellosa.
Els
jardins de març
El carret passava i aquell home cridava:
"Gelats!".
El 21 del mes els diners s’havien esgotat.
Jo pensava en ma mare i recordava els seus vestits:
el més bell era negre, amb flors encara sense marcir.
En eixir de classe els xiquets es divertien jugant.
Jo em quedava mirant-los, sense poder-los imitar.
Després, derrotat, restava sol amb els meus turments,
i tu em preguntaves per telèfon: "Per què no dius
res?"
Quin any és? Quin dia és?
Aquest és el temps de viure amb tu.
Les meues mans, com veus, no tremolen més,
i tinc en l'ànima, en el fons de l'ànima,
cels immensos i un immens amor.
I després encara més, encara més amor per tu,
rius blaus i pujols i prades
on corren dolcíssimes les meues melancolies.
L'univers troba espai dins de mi,
però el coratge de viure, aquest encara no ha vingut.
Els jardins de març es visten de nous colors
i en aquest temps les joves viuen nous amors.
Caminaves al meu costat i de sobte vas dir:
"Desperta ja!
Si m'ajudes estic segura que et podré ajudar".
Però cap paraula els meus pensaments va aclarir.
Vaig seguir caminant deixant-te com a ombra de l'ahir.
Quin any és? Quin dia és?
Aquest és el temps de viure amb tu.
Les meues mans, com veus, no tremolen més,
i tinc en l'ànima, en el fons de l'ànima,
cels immensos i un immens amor.
I després encara més, encara més amor per tu,
rius blaus i pujols i prades
on corren dolcíssimes les meues melancolies.
L'univers troba espai dins de mi,
però el coratge de viure, aquest encara no ha vingut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada