LA CREACIÓ LITERÀRIA

Una de les satisfaccions més grans que proporciona la bona literatura, és que ens permet accedir a una altra realitat. Perquè tota obra literària suposa la creació d’una realitat distinta a la que ens envolta, que obliga el lector a substituir la realitat “real” per la realitat “fictícia” que es desplega a les seues pàgines. Però aquesta substitució no comporta fugir de la vida, sinó endinsar-se en ella per una altra via.

Resulta subjugant poder canviar de realitat, en el sentit de passar a un nivell de realitat distint, amb la sola condició de dedicar un temps a la lectura. Una lectura que no sols ha de ser atenta, sinó també crítica, a fi de no perdre mai de vista les relacions existents entre la història que ens conta l’escriptor i la que nosaltres vivim. Així, no serà difícil que la ficció il·lumine alguns racons de la nostra quotidianitat que fins aleshores havien restat foscos.

I és que la realitat es presenta sovint d’una manera ambigua o amagada sota una gran varietat de disfresses, i no es deixa atrapar fàcilment. En canvi, la millor ficció, en ser fruit de l’enginy i de la sensibilitat de l’escriptor, té la virtualitat de desvelar-nos allò que els nostres ulls no solen veure, i també les raons que tenim per a dubtar del que se’ns vol vendre en la vida real com una veritat incontestable. En definitiva, la literatura juga un paper essencial en el procés de maduració de l’individu i, per tant, de la societat.

En un estat totalitari o autoritari, el poder estableix la censura i altres mesures de caire sancionador per a frenar la llibertat creadora. En un estat que es declara democràtic, les actuacions són més subtils, i s’utilitzen unes vies molt delicades per a controlar la creació literària i redirigir l’interés del públic cap a determinades obres menys compromeses.

A hores d’ara, el principal perill que ha d’acarar la creació literària és la banalització que impera a la nostra societat. No es donen les condicions idònies perquè el nivell d’exigència dels lectors siga cada vegada major. Ans al contrari, el que passa és que el públic, en general, busca en la lectura una distracció supèrflua més que no una distracció que li permeta endinsar-se per camins inexplorats, ja que s’ha estés la idea que són uns altres els responsables de prendre les decisions i que l’esperit crític minva les possibilitats efectives de triomf social. Al capdavall, els llibres deixen de ser aquells instruments útils per a aprofundir en el coneixement de la nostra realitat, a partir de la ficció, i es transformen purament en una manera de passar el temps sense cap altra pretensió, la qual cosa afavoreix que les mancances actuals del nostre sistema democràtic es perpetuen.

La bona literatura necessita d’un esforç, i cada vegada hi ha menys lectors generosos disposats a fer front a aquesta exigència. Sols cal fer un repàs de la proliferació d’escriptors mediàtics que esdevenen supervendes, de les obres que guanyen els premis literaris més ben remunerats o dels best sellers que circulen pertot arreu, per a verificar la certesa del que acabe de referir.

A propòsit de la creació literària i la seua estreta relació amb la vida, hi ha un poema meu que fa així:

                                                    POEMA CAPGIRAT

Aquest poema s’inicia amb un rerefons

de foscor que presagia tempesta, i és fàcil

que, com tants altres d’origen semblant,

acabe malament.

Les circumstàncies obscures el decanten

cap a un negre final, i contra aquest destí

poc hi puc fer, per bé que no descarte

del tot la sorpresa,

perquè en tota composició poètica domina

l’imponent primer vers, però, de vegades,

la brusca aparició d’un pensament extraviat

obra el miracle,

i els versos següents il·luminen el poema

fins a treure’l del seu entorn ancestral,

i així la inclinació fatal del principi

resta alterada.

És un misteri entendre si aquesta gran força

que assenyala el devenir del poema sols actua

sobre el paper o és capaç d’agarrar la vida

i capgirar-la,

com ens intrigaria saber per què fem versos,

si no sentírem de tard en tard com d’intensa

és aquesta experiència d’escriure sobre la vida

per a provocar-la.