Tant la poesia com la música
busquen emocionar intensament els seus receptors. Ara bé, ho fan de manera
distinta, perquè la poesia està feta de paraules que tenen un significat
concret que el lector ha de comprendre, mentre que la música comunica les emocions
més directament a l’oient amb notes i acords que estan mancats d’un contingut
semàntic precís.
Aquesta diferència entre
música i poesia fa que el camí d'arribada a l’emoció siga més complicat de
recórrer en el cas de la poesia que en el de la música.
Bona prova del que acabe de
dir és que, per a gaudir de la música, no resulta necessari conéixer el
llenguatge musical, mentre que és impossible assaborir un poema sense dominar
l’idioma en què està escrit. Este diferent nivell d’exigència, entre altres factors,
determina que el número de persones aficionades a la música supere en gran
mesura al de lectors de poesia.
Per a acabar-ho d’adobar,
l’emoció en la poesia és més difícil d’assolir que en la música, no sols perquè
la seua matèria siga la paraula, amb un contingut semàntic que cal
desxifrar, sinó també perquè el poeta força el sentit de les paraules per
tal d’augmentar la seua expressivitat i aprofundir més en eixe immens misteri
que és la vida. Així, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del
símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici
literari. I això ho complica tot encara més.
El plaer que proporciona
llegir un poema està estretament relacionat amb la seua capacitat de transmetre, d'una tirada, allò que el poeta pensa, sent i experimenta, la qual cosa l'obliga a fer ús d'un llenguatge que força les paraules a dir més del que diuen. Per això, la poesia, prou sovint, és difícil de capir, perquè el missatge que vol transmetre el poema és ambigu per si mateix i susceptible, per tant, de generar en els lectors diverses interpretacions. A diferència de la música, per tant, hi ha en la poesia un tret d'ambigüitat molt característic, que ha sigut expressat d’una manera molt
eloqüent pel poeta polonés Tadeusz Rózewicz, en el seu poema “Esbós d’un poema
eròtic contemporani”, traduït per Josep-Antoni Ysern:
Però és que la blancor
millor descriure-la amb la grisor
un ocell amb una pedra
els gira-sols
en desembre (...)
la més plàstica
descripció del pa
és la descripció de la fam (...)
pura
transparent descripció
de l’aigua
és la descripció de la set
de la cendra
del desert (...)
Mancança fam
absència
del cos
és la descripció de l’amor
és un poema eròtic contemporani
Encara que música i poesia, com hem vist, estan fetes de materials distints, cal destacar que sempre han sigut bones companyes de
viatge, perquè la música comunica una emoció tan directa i immediata que ajuda
a comprendre el poema i potencia la seua capacitat d’emocionar. La poesia, per
la seua banda, dona un significat precís a tot allò que la música sols por
referir-nos d’una manera genèrica.
La música és capaç
d’encomanar-nos sentiments d’alegria, amor, melangia, dolor, tristesa,
enyorança i molts altres més, però no pot aprofundir en la descripció de les
seues causes i dels seus efectes concrets. Podem dir que una música és trista,
però no hi ha la possibilitat, a partir de la música, de conéixer l’origen i la
naturalesa d’esta tristor. La poesia, en canvi, a través de la paraula, permet
al poeta traslladar un contingut semàntic més complet. Fet i fet, podríem dir
que la música ens fa pensar el que sentim, mentre que la poesia ens fa sentir
el que pensem quan llegim el poema. Ambdós ens toquen el cor, però la música ho
fa per una via més ràpida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada