Josep Lozano ha publicat la seua última novel·la: "La fràgil memòria", Editorial Afers, i després d'haver disfrutat llegint-la vull dedicar una entrada a comentar els aspectes de l'obra que m'han semblat més destacables.
De primer, començaré amb una obvietat, dient que “La fràgil memòria” és una
obra de Josep Lozano, és a dir, del millor prosista valencià contemporani. Fa
goig llegir com s’expressen les dues protagonistes, cadascuna segons la seua
respectiva experiència vital i el seu distint nivell cultural i social, i fent
valdre sempre una llengua viva, rica i popular alhora, amerada d’humanitat. No
es pot escriure una bona novel·la sense una prosa exigent, i la de Lozano és
impagable. Cada paràgraf està treballat amb delicadesa, però el resultat no és
una escriptura forçada sinó totalment natural, i això només poden aconseguir-ho
els qui saben molt de lletra, no sols perquè l’han estudiada sinó també perquè han
parat esment, de manera molt acurada, en com parla la gent del seu poble i del
seu país. És clar que hui dia el mercat imposa altres preferències i el que més
abunda és la literatura de “la rapidesa”, que siga fàcil d’engolir i no es
perda per les rames, però això no és pròpiament literatura sinó passar el temps
llegint, que també té coses positives, però és una altra cosa. Per a mi, l’acte
d’escriure és essencialment un acte “creador”, és a dir, com un miracle que
transforma la realitat “real” en una realitat “inventada”. I els bons
escriptors saben fer que eixa nova realitat, que és ficció, ens faça comprendre
millor el món en què vivim.
Eixa tasca transformadora de l’escriptor, quan es tracta de narrativa
històrica, resulta especialment delicada. El pur fet de contextualitzar a
partir de fets reals una obra de ficció, ja planteja problemes de versemblança
addicionals als que suscita una novel·la que no parteix d’eixos condicionants.
En una novel·la històrica la suspensió de judici que es demana al lector és
superior, ja que difícilment podem saber com parlaven i sentien les persones
que van protagonitzar els fets històrics que s’estan narrant. I sempre podem
dubtar que un fets passats foren com els descriu l’autor. Per això, jo crec que
les millors novel·les històriques són aquelles que ens alliberen de la càrrega
de sospesar en cada moment si això va poder passar així o d’una altra manera,
i posen l’accent fora de l’anècdota històrica per a confegir un text que transcendisca
eixa realitat. I jo crec que en “La fràgil memòria” té lloc una transformació
d’este tipus gràcies a la importància que hi té la manera de parlar de les
protagonistes. El que valorem en elles és la seua sinceritat i la seua
capacitat de fer servir les paraules d’una manera extraordinàriament expressiva
per a parlar-nos de la seua vida. Davant d’eixa sinceritat, el lector es lliura
sense reserves al que li conten Llíber i Regina, perquè eixa és la veritat que
l’escriptor els vol contar. La història general queda en un segon lloc, i passa
a un primer plànol la història particular de les protagonistes.
Complementàriament al que acabe de destacar, vull fer una altra
consideració que em sembla important. Per a mi, les millors novel·les són
aquelles que diuen molt bé el que volen dir, però que al mateix temps ens fan
pressentir l’existència d’un rerefons, que no s’hi anomena, però que està present
en tota la narració i com una ombra omnímoda acompanya les paraules i les
accions dels seus personatges. Sobre este assumpte, he de dir que en “La fràgil
memòria”, des del començament de la seua lectura, he intuït en tot moment la
presència perversa del mal amenaçant la vida de les protagonistes, que al llarg
dels seus monòlegs ens conten les seues peripècies vitals davant de tan paorosa
influència. Per això, em sembla que esta novel·la ens regala l’emoció de
contar-nos una doble història de supervivència, cadascuna amb les seues
circumstàncies, que culmina amb eixa abraçada final entre les dues dones
protagonistes, que no deixa de ser una victòria de la vida sobre el mal. I dic
la vida i no el bé, perquè la narració no planteja eixe conflicte. Llíber i
Regina són la vida, no arquetips del bé i del mal. La lluita acarnissada que es
planteja en la novel·la com a tema no és la lluita dels bons contra els
malbons, sinó com dues persones, que són dones de diversa classe social i molt
allunyades idees polítiques i religioses, lluiten per la vida en unes circumstàncies
terribles per a qualsevol ésser humà (la postguerra espanyola). Es podrà simpatitzar més o menys amb una
o l’altra persona, i es podran compartir unes o altres idees, però el tema de
la literatura no és convèncer ningú que pense d’una manera o d’una altra, sinó
fer servir les paraules per a mostrar-nos, d’una manera descarnada, enllà de
l’aparença i de les simplificacions, un tros de vida amb tota la seua
complexitat. I “La fràgil memòria” és un exemple excel·lent d’això.
