Un dels contes més reeixits de Julio Cortázar és "El perseguidor", inspirat en el saxofonista Charlie Parker, sobrenomenat "Bird", un dels iniciadors als anys quaranta del segle passat d'un nou estil jazzístic anomenat "bebop", que es caracteritza pel seu ritme furiós i l'acumulació en un breu espai de temps d'una gran quantitat d'idees harmòniques i melòdiques. El protagonista del relat defineix molt bé aquest estil, quan diu:
-Esto del tiempo es complicado, me agarra por todos lados. Me empiezo a dar
cuenta poco a poco de que el tiempo no es como una bolsa que se rellena. Quiero
decir que aunque cambie el relleno, en la bolsa no cabe más que una cantidad y
se acabó. ¿Ves mi valija, Bruno? Caben dos trajes, y dos pares de zapatos.
Bueno, ahora imagínate que la vacías y después vas a poner de nuevo los dos
trajes y los dos pares de zapatos, y entonces te das cuenta de que solamente
caben un traje y un par de zapatos. Pero lo mejor no es eso. Lo mejor es cuando
te das cuenta de que puedes meter una tienda entera en la valija, cientos y
cientos de trajes, como yo meto la música en el tiempo cuando estoy tocando, a
veces. La música y lo que pienso cuando viajo en el metro.
Hi ha una pel·lícula molt bona de C. Eastwood, titulada "Bird", que reflecteix molt bé l'ambient en què es va crear el "bebop" i la personalitat artística d'aquest artista increïble.
Un dels millors biògrafs de Parker és Ross Russell, i arriba a la següent conclusió:
L'estil del jazz, des de 1920 fins a la Segona Guerra Mundial, va semblar brollar d'Armstrong. Charlie Parker va canviar el curs d'eixe riu i va organitzar un nou complexe de forces. Quasibé únicament amb les seues mans va emancipar el temps i el so per als qui el seguirien. Tot començant amb Miles Davis, que el va seguir amb devoció quan era jove i que va tocar al seu costat durant els seus anys de formació, tot instrumentista des de 1950 deriva de l'estil de Parker.
Ací teniu Charlie Parker acompanyat de Gillespie, l'altre fundador del bop:
