"ESPIRAL" I "EXPERIÈNCIA", POEMES

 

ESPIRAL

 

Encara que ens ho prenem amb calma,

en completar cada òrbita quotidiana,

s’hi insinuen desviaments invisibles

que ens desplacen a passes comptades

cap a un centre que ens sedueix.

 

És una atracció constant la que exerceix

aquest encanteri que ens captiva i atrapa

amb les seues enganyifes, com una habitual

presència que mou els fils de la nostra sort

i sempre tractem amb indiferència.

 

És un lent desgast la vida que tenim,

i sabem que no té remei aquest abaltidor

avanç cap a l'interior de l'espiral: un trajecte

curvilini cada volta més estret

que recorrem fent-nos preguntes absortes.

 

Però hem aprés a esperar poques respostes,

després de tant caminar perdent el rumb,

i si ens aclapara el muntó de temps

que ha ensorrat els nostres somnis, també sabem

que hauríem pogut fer més del que vam fer.

 

 

EXPERIÈNCIA

 

No hi ha camins de llum. Tot és mentida

     Maria Josep Escrivà

 

Eren altres els temps i les paraules,

i ben diverses les obsessions

que ens mantenien desperts.

A poc a poc vam deixar d’esperar

el que esperàvem,

en canviar les intencions i amb elles

les nostres il·lusions.

 

No podem veure-ho tot igual,

si és tan distinta la nostra manera

de mirar el pas de les hores.

Abans, la insatisfacció tenia un després,

i no aquesta calma tramposa

que ens segella les eixides

causant-nos un gran regomello.

 

Som, per fi, allò que un dia vam pensar

que els altres arribarien a ser

quan nosaltres ens créiem distints.

L’experiència que donen els anys

ens ha fet saber, sense escarafalls,

que no hi ha destins providencials,

només una previsible acceptació.

 

"MIRADES" I "AHIR I HUI", DOS POEMES

 

MIRADES

 

D’aquest paisatge enfosquit,

potser n’emanaria encara

la claror que fa temps compartíem

si no ho veiérem tot tan distint

en abordar el present

sense la sorpresa d’aquells dies.

I ens preguntem per què

els nostres ulls ja no miren

igual que antany;

com era aquella pluja

que enardia el nostre desig;

en quin moment

vam abaixar els braços.

Però la memòria no vol veritats

quan el passat ens demana compte

de totes les nostres renúncies.

AHIR I HUI

 

Ara sabem que som el que queda

d’un ahir intentat, de tot allò

que un dia haguera pogut ser.

I aquesta és la buidor que cantem

a l’hora d’escriure els versos.

Sempre hem volgut tindre

al nostre abast el domini del temps,

però els anys han fet que la vida

esdevinga una pròrroga fingida,

un després que allunya el demà.

Hui som més nosaltres que mai

perquè hem perdut la por de no ser res.

LA DOBLE VARA DE MESURAR

Una de les pràctiques més esteses en el món de la política, és que els dirigents i càrrecs representatius dels partits que són a l'oposició es posen les mans al cap i demanen responsabilitats de tot tipus, fins i tot les penals, per qüestions que més endavant, quan arriben al poder després d'una victòria electoral, tracten d'una manera molt distinta. I no em referisc ara a aquells casos que des de l'oposició es fan crítiques i peticions sobre bases falses, sense més propòsit que desqualificar el govern i minvar el seu recolzament electoral. Ben al contrari, del que vull parlar ací és de quan l'oposició té la raó i diu coses que, de portar-se endavant, serien bones per a la democràcia. Així, per exemple, l'exigència d'una major transparència i d'un control més efectiu que acompanye l'exercici del poder.
Fet l'anterior aclariment, resulta interessant que ens preguntem sobre la raó per la qual l'accés al poder fa perdre la memòria als polítics, i s'obliden d'aquelles propostes que, quan no governaven, tant ells com una majoria de ciutadans consideràvem necessàries. A parer meu, una de les possibles explicacions és que allò que els convenia quan eren a l'oposició, ja no els convé quan es troben en possessió del poder. Aquesta consideració, em fa arribar a dos conclusions preocupants: a) La primera és que el polític opositor, quan actua de la manera descrita, es comporta de manera hipòcrita, perquè exigeix l'adopció de decisions i comportaments que ell no seria capaç de prendre i mantenir si governara. b) La segona conclusió és que aquesta pràctica es manté al llarg del temps perquè el polític governant, en perdre el poder, actua igual que ho feia el seu antecessor en l'oposició, i passa de dir blanc a dir negre sense cap problema.
El resultat de tot això és que allò que seria de profit per a l'interés general resta inèdit, i va estenent-se entre la ciutadania el convenciment que entre uns i altres hi ha una connivència a fi que els problemes que dificulten la plena realització de la democràcia no se solucionen.
Seria bo que desapareguera aquesta pràctica de la vida política, puix que se'n derivarien molts avantatges. Així, els polítics que són a l'oposició incorporarien al seu discurs un to realista i més constructiu. A més, l'electorat restaria meravellat en comprovar que hi ha un comportament coherent en la vida política, és a dir, que tot no val per tal d'aconseguir i mantenir el poder. Des del punt de vista del govern, la conseqüència més notòria seria que els seus responsables no podrien recórrer tan sovint a la demagògia i haurien de contestar les crítiques de l'oposició de manera fonamentada.
En definitiva, milloraria molt les coses que els polítics deixaren de fer servir la doble vara de mesurar, que és una de les causes de la polarització que estem patint. Això els faria guanyar credibilitat i les institucions i la mateixa democràcia es vorien reforçades perquè assolirien una major confiança de la ciutadania.