"SPAGNOLETTO", LA NOVA NOVEL·LA DE JOSEP LOZANO

 

He llegit la nova novel·la de Josep Lozano, que porta per títol Spagnoletto (Editorial Afers), i crec que es tracta d’un text enlluernador, tant per la gràcia i riquesa d’una prosa memorable, plena de detalls i molt treballada, com pel rigor històric de la narració, que manté en tot moment un prudent equilibri entre la ficció i la veritat històrica.

Molt s‘ha parlat sobre la novel·la històrica i la barreja de realitat i ficció que la caracteritzen. I és que, en aquest tipus de novel·la, tot no pot ser ficció sinó que s’ha de mantindre una fidelitat al passat, i això exigeix una important tasca de documentació. És a dir, com que és ficció, la imaginació de l’autor hi està present, però subjecta al límit de la veritat històrica, ja que aquesta veritat és la que busca l’escriptor per a recrear-la literàriament. Es tracta d’una limitació autoimposada, perquè la imaginació del creador és lliure i podria haver optat per escriure un altre tipus de gènere literari, però si opta per fer una novel·la històrica, és clar que les regles del joc són distintes a si opta per fer una novel·la fantàstica o de ciència ficció. El que passa és que les classificacions són molt sofrides i prou sovint es titlla de novel·la històrica el que no ho és.

Ateses les consideracions anteriors, em sembla natural concloure que la novel·la històrica ha de resultar versemblant com a novel·la i respectuosa amb els fets del passat en la mesura que és històrica. En aquest sentit, Spagnoletto és tot un exemple a seguir.

Pel que fa a la versemblança, crec  que –en la novel·la històrica– és més difícil d’aconseguir que quan es tracta d’escriure una novel·la de caire realista ambientada en l’actualitat, ja que hi caldrà adaptar la psicologia dels personatges al que és propi de l’època en què van viure, i evitar interpretacions actualitzades dels fets històrics que es conten. A parer meu, aquesta dificultat es dona en grau superlatiu quan el relat se centra en un personatge històric, i més encara si no existeix sobre aquest personatge, pel que fa a la seua vida personal, massa informació fidedigna. Ací s’obri un camp propens a tot tipus d’abusos “imaginatius”, i jo personalment preferisc que, en aquest àmbit de les relacions personals del protagonista, l’autor mantinga –com fa Lozano– un equilibri prudent entre la invenció i la realitat coneguda.

Quant al rigor històric, crec que resulta essencial, però això no vol dir que l’autor haja d’escometre els fets històrics com si fora un historiador. La novel·la és una creació literària, no científica ni periodística, i la gràcia de l’escriptor és la que mana fent servir el seu domini del llenguatge que, si és gran, sabrà crear un retaule històric viu on la màgia de les paraules farà que prenga vida un temps ja vençut.

He considerat oportú fer les reflexions precedents per a justificar millor per què crec que Spagnoletto és una novel·la de gran valor literari, tot un model que hauria de ser tingut en compte pels altres escriptors que s’interessen per la novel·la històrica. En concret, vull destacar tres aspectes que m’han crida’t especialment l’atenció:

Primer, trobe molt encertat que la narració es faça en primera persona pel mateix Ribera. Per a mi, aquesta opció és tota una declaració d’intencions. El que interessa a Lozano és contar la vida d’un genial pintor xativí de la manera més fidedigna possible, i res millor per a això que siga el protagonista qui la conte. Ell sap millor que ningú el que paga la pena contar, donada la seua singularitat, i el que no té interés perquè és comú a molta altra gent. Per això se centra fonamentalment a referir les seues experiències relacionades amb la pintura, i deixa en un segon plànol la seua vida familiar i social. Ell és pintor, un gran pintor, i la seua vida és la pintura. Des que va descobrir, sent un xiquet, la seua fascinació pel dibuix, no va defugir mai cap sacrifici per a fer realitat la seua ambició de pintar com ho feien els més gran pintors de la seua època.

Segon, crec que Lozano dona la importància que mereix al procés de formació de Ribera com a pintor. La primera pregunta que un pot fer-se, abans de començar a llegir la novel·la, en relació amb aquest procés, és com el fill d’una família humil de Xàtiva va ser capaç de convertir-se en un dels millors pintors del Barroc, corrent artística a la qual s’adscriuen alguns dels millors pintors de la història. La resposta la trobem en la narració i està escrita d’una manera molt bella: Ribera tenia una gràcia especial per a la creació artística i gràcies a l’ajuda de mestres i familiars va anar forjant la voluntat ferrenya d’esdevindre un gran pintor. Em sembla molt interessant que l’admiració professada per Ribera a Caravaggio es genere, segons la novel·la, quan el nostre pintor xativí encara era un xiquet que estava formant-se amb Ribalta. El quadre del martiri de Sant Pere fet a l’obrador del gran pintor italià encara es pot contemplar a València, al museu de l’església del Patriarca i resulta impactant.

Tercer, em sembla una opció molt encertada, una vegada Ribera es trasllada a Itàlia i comença a prosperar com a pintor, centrar la narració en els fets històrics més importants que hi es van produir. M’ha semblat meravellosa la narració que s’hi fa de la revolta de Masaniello.