DESASSOSSEC
Hi ha un
poema que encara no he escrit;
sempre ajorne
el moment d’intentar-ho.
És un
poema que es cou a poc a poc,
a mesura
que la vida em lliura els versos.
Són uns
versos callats que conviuen
amb les
meues experiències diàries;
un humil
cant sense paraules fet a colps
d’un
desassossec en moviment perpetu.
Hi ha un
poema mantenint-se a l’espera,
que està
viu i no escriuré fins que aprenga
a
interpretar com cal, sense equivocar-me,
aquesta
tardana calma que venere i m’atabala.
OBSTINACIÓ
Cada dia
té el seu mal, diuen
aquells
qui ens aconsellen
deixar de
banda els afanys futurs
i fer cas
només
de les
fatigues actuals.
Però
també tenim clar
que pas a
pas es fa camí,
i així
convertim la constància en prova
de la
nostra obstinació en el demà.
Sempre
aspirem al que vindrà després,
encara
que mai ens donem per satisfets,
i a
aquesta discordança,
entre el
que desitgem i el que tenim,
l’anomenem
esperança
quan
cegament ens encoratja
a viure
els dies minut a minut,
fent de
cada pas un poc de molt,
un poc de
poc o un poc de res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada