EL MUSEU SANT PIUS V, LES GORGES DEL CABRIOL I UN POEMA

Ahir vaig visitar de nou el Museu Sant Pius V de València, i una vegada més em va impressionar la qualitat de les obres d’art que allí s’exposen. En particular, són extraordinaris els retaules que hi ha a la sala principal de la planta baixa, així com les grans obres dels nostres artistes: Joan de Joanes, Ribera, “Jacomart”, Sorolla, Benlliure i Pinazo, entre altres. És una llàstima que un museu de tanta categoria no siga més conegut i valorat pels valencians.

Perquè en feu un tast, us deixe ací unes quantes fotos. Ah, i la visita és gratuïta.

Retaule gòtic de Gonçal Peris Sarrià (1380-1451)

Una obra d'influència  flamenca de "Jacomart" (1411-1461)

Un "Sant Sebastià" de Ribera (1591-1652)

Una "Madonna" de Joan de Joanes (1525-1579)

                        

Després vaig fer un tomb pel Parc Natural de les Gorges del Cabriol, on em vaig trobar amb una monumental sènia. De tornada, una lluna rodona presidia l'horabaixa.

Potser aquestes experiències intenses m’han inspirat i gràcies a això he pogut escriure un nou poema, que fa així:

EL GRAN SILENCI

Va haver-hi un temps

en què volíem salvar-nos

de caure en el parany,

i fèiem per retardar l’hora

en què seria massa tard

per gaudir de la llum del dia.

Conscients del nostre destí fosc,

ens absteníem d’apropar

el moment en què seríem víctimes

dels enemics de la fascinació.

Ens sabíem nascuts per a estimar

i estimàvem sense miraments,

privant-nos de consentir

que poguera més la indiferència.

Procuràvem que l’amor diguera

noves paraules, i així –quan parlava–

escrivíem els millors versos

que érem capaços d’escriure,

com si cada nou poema

fóra el començament de tot.

Ens vam lliurar, sencers,

a la celebració dels embruixos,

sense cap pressa per albirar crepuscles,

no sempre exempts de bellesa,

fins que el gran silenci ha vingut,

clar que ha vingut, a oferir-nos

les seues hores ingrates,

i a demostrar-li a la vida,

una vegada més, que és el final

i no el principi el que ho desbarata tot.

SOBRE EL RIGOR

Una de les coses que més m’indigna del comportament dels partits polítics, és comprovar com sovint fan dependre, d’una manera absoluta, la valoració de l’honradesa i la rectitud dels seus militants situats en el govern o en llocs de representació, d’una sentència condemnatòria dels tribunals de justícia, és a dir:

1er. Si en el curs de la investigació judicial, apareixen proves més que evidents de corrupció, prevaricació, malversació, etc., tan aviat el jutge declare, per exemple, prescrit el delicte o anul·le unes proves decisives per raons formals, el partit polític, com que la sentència és absolutòria, també absoldrà pel seu compte el polític implicat en fets ètica i jurídicament impresentables, i tractarà de rehabilitar-lo o de fer com si res no haguera passat, confonent la veritat judicial amb la realitat, que pot ser coneguda perfectament pel propi partit, sense necessitat que hi intervinga un jutge.

2n. El partit polític, encara que òbriga un expedient intern o cree una comissió d’investigació, normalment no està interessat a saber la veritat, pel que fa als seus militants, i mira cap a un altre costat per evitar que es conega.

Jo pense, com molts altres ciutadans, que caldria actuar d’una manera distinta, i que tot partit polític hauria d’anar per davant en la salvaguarda de la moralitat dels seus dirigents i militants. Tanmateix, no ho fa, i cal preguntar-se per què.

Algunes de les possibles explicacions són les següents:

1ª. La por: pot ser que el partit polític tema la pèrdua del govern o del recolzament electoral, si s’arriben a conéixer els fets en tota la seua profunditat.

2ª. L’interés: al partit polític pot interessar-li protegir els seus corruptes o prevaricadors, perquè els necessita per practicar el joc brut que li permetrà arribar o mantenir-se en el poder. També pot passar que el propi partit siga el primer interessat a amagar-ho tot, ja que està implicat en les actuacions il·lícites, per raons de finançament.

3ª. La mediocritat: el partit polític pot estar dirigit per mediocres que no són capaços o no volen tenir idees pròpies sobre el que significa situar l’interés general per damunt del particular. Així, els poders fàctics ho tenen ben fàcil per manipular i corrompre els governats.

Aquestes tres raons, és clar, poden donar-se totes alhora o per separat.

Finalment, cal preguntar-se per què els ciutadans, de vegades, no castiguen electoralment els partits polítics que amaguen o disculpen la seua corrupció.

La resposta, a parer meu, és la següent: vivim en una societat on el rigor no es valora el que caldria, però ja deia CICERÓ que no pot haver-hi llibertat sense un rigorós compliment de les lleis.

El rigor és, doncs, un valor molt important en aquests temps tan difícils, perquè és una exigència de la qual se’n deriven pautes concretes de comportament responsable, tant a nivell social com individual. El rigor és la faena ben feta, pagar el preu just, el compliment del deure, el sentit de la responsabilitat, la reflexió abans d’actuar, la negació de la demagògia. El rigor és el sentit comú i també el sentit del ridícul, saber molt bé el que és la vergonya, administrar els diners públics com ho faria un bon pare de família, tractar a tots per igual, sotmetre el poder a controls efectius, que siguen els governants elegits pels ciutadans els qui prenguen les decisions, i no els poders ocults. El rigor és, en fi, eixa qualitat que tenen aquells veïns, amics o coneguts que ens semblen bellíssimes persones.