TEMPS

"Home amb una pipa", de P. Cézanne

Entre el que hem viscut i el que ens espera,

és possible escindir un bocí de temps,

a penes el breu centelleig d'una idea

que ens fa conscients de la baixada;

de la desraó en què ens movem.

Allò que vam tenir l'atreviment de pensar

que era nostre, ara ho contemplem

lliure d'afegits, perquè és real i no admet

ornaments ni apocades disculpes.

És el que resta després de tants anys.

I és horrible aquest penúltim sopar

que ens correspon celebrar sense profit,

acaronant amb les mans les despulles

dels antics somnis. És horrible i bell

saber que un dia vam ser capaços de somiar tant.

L'IMPRESSIONISME

L’impressionisme és un moviment pictòric que naix a França, a les acaballes del segle XIX, i es caracteritza perquè centra el seu punt d’atenció en la impressió que produeix la llum a la vista i no en la suposada realitat objectiva. Per tant, podríem dir-ne que els pintors impressionistes es preocupen de reflectir la realitat tal com la llum ens la presenta als ulls. Són, per tant, pintors realistes de nou encuny, que no busquen la puresa de línies sinó captar l’atmosfera que envolta els objectes, les persones i els paisatges representats. Els pintors romàntics, sobretot els anglesos Turner i Constable, tenen una gran influència sobre el moviment impressionista.

Tot i que el punt de partida és França, cal afegir que l’impressionisme es va estendre a altres països d’Europa i també als Estats Units d’Amèrica.

Impressionisme francés:

Monet

Manet

Pissarro

Degas

Renoir

Sisley

Impressionisme europeu:

Sorolla

Jongkind

Segantini

Corinth

Impressionisme nord-americà:

T. Robinson

Weir

Whistler

Tarbell

W. M. Chase

R. Reid

"LA MAREDEDÉU DE MELUN", DE JEAN FOUQUET

Ací teniu la Marededéu de Melun, una taula de Jean Fouquet, pintor francés del segle XV, que estilísticament s’emmarca en el primer renaixement. A diferència del gòtic, en aquesta obra mestra, les figures representades tenen la gràcia i responen a l’ideal de bellesa clàssica pròpies de l’humanisme renaixentista. Hi ha un fons de querubins i serafins vermells i blaus, que fa un efecte fantasmagòric, tant pel fort contrast d’uns colors tan intensos, amb la blancor de la Verge i el Nen, com per l’expressió amenaçant del querubí que mira a l’espectador, que més aviat sembla ser l’àngel caigut.

Al Museu del Prat hi ha una taula gòtica de l’escola francesa, atribuïda a Colart de Laon, que ens permet apreciar clarament l’evolució de la pintura en a penes trenta anys. La taula és preciosa, sobretot pel contrast de colors i la composició, però hi ha encara un hieratisme que Fouquet ja ha superat.

EL MEU PRIMER TOCADISCOS

Un dia de la meua infància que mai oblidaré, és aquell dia del mes de juny de 1969 en què el meu pare va arribar a casa amb un tocadiscos que acabava de comprar. Jo tenia 11 anys i puc dir que va ser el regal més important que m'han fet en el que porte d'existència, que ja és molta. L'entrada d'aquell modest aparell monoaural va revolucionar la meua manera de veure el món, fins al punt que jo mai he concebut la vida sense acompanyament musical.

A fi de poder alimentar el nou tocadiscos, dedicava els meus pocs estalvis a comprar singles de l'època, juntament amb el meu germà. Al principi, els meus gustos estaven molt influïts pels dels meus familiars, que ens regalaven discos amb motiu dels nostres aniversaris. Però, paral·lelament, van començar a manifestar-se dues influències molt importants: d'una banda, en aquella època passàvem els diumenges en sales recreatives on jugàvem a pinball, billar, ping-pong. En aquelles sales solia haver-hi un jukebox, en el qual la clientela introduïa unes monedes per a escoltar les seues cançons preferides. Allí vaig descobrir grups i cantants que llavors identificava per la seua música, no pel seu nom: Creedence Clearwater Revival, Elton John, Paul Simon, Jethro Tull, James Brown, Procol Harum, Beatles, T. Rex, etc. D'altra banda, a l'octubre, quan arribaven els firaires al poble, eren moltes les hores que em passava al parc passejant entre les atraccions. I era molt bona la música que a vegades escoltava allí: Four Tops, Otis Redding, Temptations, etc.

D'aquesta manera, quan tornava a casa i revisava els meus discos, de sobte em posava a ordenar la modesta discoteca que posseïa per ordre de preferència. Recorde que jo mateix em sorprenia de comprovar com, progressivament, m'agradaven cançons cada vegada menys comercials i interpretades per cantants amb veu esgarrada o especialment emotiva.

La meua fase d'iniciació en la música podem fitar-la entre els 11 i els 14 anys. D'aquella etapa recorde nombroses cançons. He d'insistir que jo, quan tenia aquella edat, no era capaç moltes vegades d'identificar l'intèrpret de la cançó, però sí que era conscient de la seua qualitat. Per aquest motiu algunes d'aquelles cançons em continuen agradant tant o més hui dia, com “Rocket Man” d’Elton John, “Jailhouse Rock” d’Elvis Presley, que jo vaig escoltar per primera vegada en una versió de Miguel Ríos, “Mustang Sally” de Wilson Picket, etc.

La fase de maduració va vindre prompte, i el punt d'inflexió es va produir gràcies a la inestimable ajuda d'alguns amics amants de la música, que tenien la generositat de compartir amb mi els seus discos de vinil, tan fàcils de ratllar. Gràcies a la passió que compartíem per la música, puc dir que mantinc una gran amistat amb molts d'ells, perquè ens reuníem a escoltar discos, però també a filosofar sobre la vida i a intercanviar poemes i inquietuds culturals.

El contacte diari amb el meus amics musicòlegs, em va fer descobrir nous horitzons musicals. Aquesta experiència va ser especialment enriquidora pel fet que cadascun tenia els seus propis gustos. I així, Salvador em posava al dia en Jimi Hendrix, Neil Young, Allman Brothers Band, Yes, King Crimson, Genesis, Grateful Dead, etc. Arturo era un fanàtic de Creedence Clearwater Revival, John Lennon, Deep Purple, etc. Juan tenia una bona col·lecció de discos de Bob Dylan, Lou Reed, David Bowie, etc.  Rodrigo preferia els Rolling Stones, John Mayall, Cream, etc.

Fins als vint anys va perdurar aquesta segona etapa, i com el meu pressupost setmanal era escàs, puc dir que van ser bastants més els discos que em van deixar que els que vaig comprar. Entre les meues compres d'aquella època, em venen a la memòria sobretot les de rock simfònic i psicodèlic, així com les de southern rock americà i les corresponents a la discografia dels Rolling Stones. Els discos que vaig escoltar més vegades són “Harvest” de Neil Young, “Blood On The Tracks” de Bob Dylan, potser el millor de tota la seua llarga discografia, “Close To The Edge” de Yes, “Selling England By The Pound” de Genesis, “Starless & The Bible Black” de King Crimson, “Benefit” de Jethro Tull, “Exilie On Main Street” de Rolling Stones, “Ummagumma” de Pink Floyd, “Trilogy” d’Emerson, Lake & Palmer, etc.

Puc dir, doncs, que als vint anys els meus gustos eren diversos, i així seguisc: mai m'he encasellat en un tipus o estil de música determinat, sempre he estat obert a totes les tendències, encara que en general puc dir que he evolucionat cap a un rock amb arrels, gens sofisticat, que estiga interpretat amb intensitat i sense afectació ni artifici. Quan parle de rock, hi incloc el soul, que sempre he admirat i cada vegada estime més per la qualitat dels seus cantants i el gran nivell de les seues composicions. Intèrprets com James Brown, Aretha Franklin, Sam Coocke, Curtis Mayfield, etc., es troben sens dubte entre els millors de la història en qualsevol estil musical.

ADÉS

Hi ha paraules que em fascinen i no sabria dir amb precisió per què. Pels volts del nostre subconscient vagaregen idees, sensacions, records, sentiments... que de manera irracional ens fan veure un color de manera distinta a un altre, o un dia de la setmana, o un mes, o qualsevol altra futilesa. Però no hem de menystenir aquesta tendència nostra a deixar-nos subjugar pels petits detalls. Si bé ho mirem, ens alegren la vida a canvi de molt poc.

Jo, per exemple, cada vegada que sent dir al proïsme la paraula “adés”, sent quelcom paregut a l’emoció, perquè és una paraula ben modesta, que no té grans pretensions però diu molt del parlant, no sols per l’elegància en el dir, sinó també per l’afany d’expressar-se amb precisió, la qual cosa, en els temps que corren no està gens malament.

Recorde que, de menut, era prou freqüent sentir aquest adverbi per expressar la idea d'immediatesa en el temps passat. Segons s’ha quedat fixat en la meua ment, ningú diria “adés” per referir-se a una experiència que va passar ahir, sinó sempre dins del mateix dia, i potser també dins del mateix matí, de la mateixa vesprada i de la mateixa nit. És un matís més que una idea, un privilegi més que una necessitat, però la riquesa d’una llengua també es fa de matisos i modests privilegis com aquest.

Ara s’abusa de l’adverbi “abans” i ens oblidem de dir “adés”, i això suposa una renúncia a diferenciar el que ha passat fa unes poques hores de tota la resta d'experiències passades, la qual cosa evidencia una predisposició a ficar-ho tot en el mateix sac tan prompte ha ocorregut: un sac que és l’avantsala de l’oblit.

Hui en dia, només s’edita un llibre ja és d’abans, i tan prompte guanya una lliga el Madrid o el Barça, i en general tot allò que ens sembla important i que hem somiat s’oblida de seguida. I això no està bé. Concedim-li, doncs, tot i que siga per unes poques hores, a les nostres vivències més belles, la taula de salvació d'un "adés".

TRES CANTANTS: CALLAS, FERRIER I HOLIDAY

Per a mi, les tres cantants més grans de la història han sigut Maria Callas, Kathleen Ferrier i Billie Holiday.

De la Callas destacaria la seua capacitat d’adaptació als personatges operístics que representava, sense oblidar el dramatisme de les seues interpretacions. Us recomane que escolteu les òperes Tosca de Puccini, sota la direcció de De Sabata, i La Traviata de Verdi, acompanyada per Alfredo Kraus, perquè assaboriu l’art d’aquesta diva inigualable.

De la Ferrier sols puc dir-vos que m’emociona fins a les llàgrimes escoltar algunes de les seues interpretacions, com ara El cant de la Terra o els Kindertotenlieder de Mahler, o les cançons de Brahms, Schumann o Schubert. Era una contralt que coneixia molt bé el dolor que traspuen aquestes composicions i sabia traslladar-lo al seu auditori en estat pur, amb una delicadesa extremada.

Finalment, i passant-me al jazz, no podia faltar en aquesta llista la Holiday. La seua virtut màxima era transformar qualsevol cançó en una obra d’art, impregnant-la del seu sentit del ritme i de la seua sensualitat inoblidables. Hi ha un document audiovisual procedent d’una televisió nord-americana, en el qual canta Fine & Mellow, acompanyada pel saxofonista Lester Young, entre altres, que us recomane sense reserves: és jazz en la seua més alta expressió.

Ací teniu el document perquè pugueu gaudir-lo:

"LA FINESTRA INDISCRETA", DE HITCHCOCK

La finestra indiscreta no és tan sols una de les millors pel·lícules d'Alfred Hitchcock, que ja és dir-ne molt, sinó també una ocasió única d'admirar en la seua plenitud una de les actrius més belles de la història del cine: Grace Kelly, en el paper de Lisa. D'una manera subtil, com normalment feia Hitchcock, en una pel·lícula on el misteri sembla ser l'argument, el genial director hi intercala vàries escenes amb una forta càrrega eròtica, que amplifiquen en gran manera les pretensions aparents del film. L'espectador contempla, incrèdul, com James Stewart, en el paper de Jeff, manté una actitud evasiva davant de l'atractiu irresistible de la protagonista. Mirant el comportament del "voyeur", em venen al cap les paraules de John Lennon, quan deia que "la vida és això que passa mentre estem ocupats en una altra cosa". Hi ha, per tant, una doble tensió: la que resulta de les indagacions que fa James Stewart, des de la cadira on està postrat, i la creixent tensió sexual existent entre la parella protagonista, encara més apassionant.
Lisa, que sota una aparent fragilitat, és un dels personatges femenins més intel·ligents de tota la filmografia de Hitchcock, s'arriscarà per a aconseguir una prova, corrent amb això un gran perill. I aquesta seqüència, en la qual Lisa és descoberta pel possible assassí, culmina amb un pla que ha passat ja a la història.
La seqüència de l'aliança, que Lisa es posa a la mà perquè Jeff veja des de l'altre costat que ha aconseguit la prova que busquen, significa dues coses: d'una banda és una al·legoria de fins a on és capaç d'arribar Lisa per aconseguir a Jeff, i l'altra produeix un enorme impacte en l'espectador, perquè l'assassí —un amenaçador Raymond Burr— descobreix a Jeff, pràcticament un alter ego de l'espectador.

JAUME PLENSA

Jaume Plensa és un escultor català reconegut arreu del món, especialitzat a fer escultures destinades a espais públics. Les figures humanes que representa estan dotades d’una espiritualitat innegable, perquè són transparents, etèries, com l’aire, i al propi temps pesades com l’acer i dotades de capacitat d’expressió pròpia, en estar fetes de lletres.

Plensa ha dit:

M'interessa més l'absència de l'objecte que la seva presència.

Una de les meves grans obsessions és el silenci, el silenci com a necessitat fonamental. I en un món molt sorollós, el silenci s'ha de produir, s'ha de "fabricar", perquè no existeix; un silenci interior perquè la gent torni a estar amb ella mateixa.

Em sorprèn que es parli tan poc de la bellesa, un artista té l'obligació de crear bellesa. Després podem discutir en què consisteix aquesta bellesa, però crear és el punt de partida.

És que necessitem educar-nos en la carícia. El primer petó mai és el bo, perquè aprens estimant. L'art és igual, has d'anar acostumant-te.

Sempre convido al somni, a aquest món paral·lel a la realitat que pot explicar la vida millor. 

Les paraules són una eina de comunicació i no són les culpables del conflicte semàntic. Som nosaltres els que les fem servir malament. Una lletra, que sola no és res, en combinació amb una altra pot produir textos. És una metàfora del món cel·lular, però també de la societat: una persona sola pot ser res, però amb altres, forma una societat.

"MOON RIVER" I AUDREY HEPBURN

Una de les escenes més memorables de la història del cine és aquella en què Audrey Hepburn, en el paper de Holly Golightly, canta Moon River de Henry Mancini, en la pel·lícula de Blake Edwars Breakfast at Tiffany’s.

Hi és concentra l’emoció d’una música poderosament nostàlgica, amb la tendresa i vulnerabilitat de Holly, que mentre canta esdevé un ésser profundament desvalgut i solitari. Quan Paul Varjack (George Peppard) s’aboca a la finestra, ella segueix cantant, perquè està tan abstreta que no s’adona de la presència del veí. En eixe moment sents tota la força de l’amor en la mirada de Paul, però també el seu desconcert davant del misteri que amaga una dona que, si li havia semblat extravertida, ara se li apareix plena de melangia.

El guió de la pel·lícula és una adaptació lliure de la novel·la homònima de Truman Capote. Aquest autor ens va deixar unes quantes novel·les extraordinàries, a més de l’esmentada: Altres veus, altres àmbits, L’arpa d’herba i A sang freda. És un autor nascut al sud d’Estats Units, com Faulkner, Carson McCullers, Eudora Welty, etc. Tots aquests escriptors presenten uns trets comuns: una visió decadent del món, la presència de la maldat, l’enlluernament davant d’una realitat tèrbola i sòrdida.

"ODA A UN ROSSINYOL", DE KEATS

Avui vull fer als meus seguidors un regal molt especial: es tracta del poema de Keats titulat “Oda a un rossinyol”. En aquesta bellíssima composició del gran poeta romàntic anglés, es dibuixa el conflicte entre les contrarietats de la vida humana i les ganes d’escapar de la realitat, en cerca d’una felicitat que se’ns nega als humans i sols existeix en la fantasia. Quan Keats va escriure aquest poema era jove, però ja tenia l’experiència suficient per comprendre que al món s'escolten els “gemecs dels homes”, mentre que el rossinyol, quan canta, viu en una altra realitat plena de gràcia i bellesa. L'esperit del poeta vol anar ben lluny, on rau eixa màgica realitat, però acaba comprenent que no és possible abdicar de la seua condició humana i, per tant, mortal, mentre que sempre hi haurà un rossinyol que seguirà cantant eternament lluny dels éssers humans.

I

Em fa mal el cor i una punyent letargia

atabala els meus sentits, com si després

d’haver begut cicuta o apurat un fort

narcòtic m’haguera enfonsat al Leteu:

no perquè tinga enveja de la teua felicitat,

sinó pel goig que em fa la teua gràcia

quan, alada de llum, nimfa dels arbres,

            en algun lloc melodiós

de verdes fagedes i ombres infinites

lliures a l’estiu la plenitud del teu cant.

II

¡Ah, si un glop de vi refredat un llarg temps

a la terra pregona, em fera gust

a Flora i campanya, a balls

i cançons provençals, i a solellada festa!

¡Ah, si el càlid sud omplira el meu got

d’un  magnífic i enardidor hipocràs,

amb bombolles enllaçant-se a la vora

i la meua boca tenyida de porpra,

i que en beure abandonara el món d’amagat

per perdre’m amb tu a la foscor del bosc!

III

Perdre’m lluny, fondre’m i oblidar

tot allò que, entre les fulles, tu mai no has conegut:

el cansament, la febre i el neguit que se senten

ací on s’escolten els gemecs dels homes

i la tremolor sacseja els seus darrers cabells blancs,

on la joventut esdevé un espectre

i el pensament s’amara de dolor

quan mor l’esperança,

on la bellesa no pot conservar la seua brillantor

ni preservar un nou amor per al demà.

IV

Lluny! Molt lluny! Perquè he de volar cap a tu,

no conduït per Bacus y els seus lleopards,

sinó en les invisibles ales de la poesia,

tot i que la ment dubte, negada i confusa.

Ja sóc amb tu! Suau és la nit

i potser la Lluna regnarà al seu tron,

amb les seues màgiques estrelles al voltant,

però ací no hi ha llum,

només la que davalla del cel quan bufa la brisa

per rieres serpejants de molsa obscura.

V

No puc veure les flors que hi ha sota els meus peus,

ni el blanc encens que penja de les branques,

i, en la perfumada foscúria, imagine

els encants propis de l’estació presents

a l’herba, a les garrigues i als fruiters silvestres,

als rosers de pastor i als blancs espins,

a les violetes que es marceixen sota la fullaraca

            i a la filla primogènita de mitjan maig:

rosa d’almesc que germina arrosada de vi,

amb brunzit de mosques en les vesprades d’estiu.

VI

Escolte en la foscúria, i si prou sovint

vaig estimar la mort com un remei,

cridant-la amb tendresa en versos absorts

que escampaven per l’aire el meu alè assossegat,

ara més que mai em sembla bell morir,

extingir-me sense dolor al cim de la nit,

alhora que tu vesses l’ànima a fora

            en un èxtasi de cants

que seguiran encara que em convertisca en terra

i ja no puga admirar el teu rèquiem profund.

VII

Tu no has nascut per a la mort, ocell immortal,

ni generacions feréstegues et faran rodar per terra.

La veu que escolte en la nit ja la sentiren

en un altre temps emperadors i bufons;

potser aquest mateix cant va il·luminar un camí

en el trist cor de Ruth, quan amb nostàlgia

plorava envoltada de camps de blat estrangers,

i també va encisar altres vegades

els màgics finestrals oberts a l’escuma

de perillosos mars en indrets de prodigi ja oblidats.

VIII

Oblidats! Paraula que repica com una campana,

mentre m’allunye de tu anant cap a la meua soledat.

Adéu! La fantasia no sap enganyar tan bé,

follet mentider, com la seua fama faria pensar.

Adéu! Adéu! El teu himne llastimós s’esvaeix

al passar prop dels prats, sobre el rierol quiet,

allà al vessant, i després s’enfonsa profundament

a les clarianes de la propera vall.

Ha estat una visió o he somniat amb els ulls oberts?

La música ja s’ha acabat. Dorm o estic despert?