LA NOVA POLÍTICA

El dia 22 de gener de 2016, vaig publicar aquesta entrada en el blog:

No sé per quina raó els polítics s'entesten a creure que els èxits i els fracassos dels seus propòsits més excelsos depenen de factors que res tenen a veure amb valors tan contrastats com la sinceritat, la transparència, la bona fe i el sentit comú. En la vida privada de les persones, un pot autoenganyar-se tot el que vulga, però els qui es dediquen a la política, permeteu-me el joc de paraules, quan s'autoenganyen també enganyen els seus votants.

Es parla de l'arribada d'una nova política, i prou falta que ens fa, però jo crec que la nova política prompte esdevindrà vella si no és capaç de comportar-se d'una manera franca, parlant clar i fixant-se objectius realitzables. El que volen els ciutadans dels governants és que solucionen els seus problemes, i això obliga a supeditar qualsevol interés personal o de partit a l'interés general. La demagògia, per tant, ha d'evitar-se, i també la incoherència: el que no val per a un altre partit no ha de valdre per al teu.

Al capdavall, l'opció fonamental no és a qui li encolomem l'etiqueta de "nou" o de "vell", sinó determinar quin partit o quin polític opta per cooperar i quins per competir, quins tenen voluntat de servei i quins de poder,  quins tenen una visió a llarg termini i quins a curt termini, quins primen la llibertat de consciència i quins la disciplina de partit, etc.

Daniel Innerarity ha destacat com s'han accelerat els temps polítics, és a dir, el que tarda un carisma en esvair-se, una promesa a deixar de complir-se, un govern en decebre. Si passem revista a les ofertes electorals dels últims anys, ens portarem la sorpresa que estan a punt de desaparéixer aquelles que es presentaven com l'avantguarda més prometedora. I és possible que els actuals emergents no tarden molt a desunflar-se. El temps tracta malament els qui es presenten únicament com a nous i per això és raonable mantindre una paleta més ampla de valors, ja que l'elector no només aprecia la novetat, sinó també l'experiència o la fiabilitat. Hi ha gent que considera l'anquilosament com el pitjor dels mals, però també n'hi ha que li té més por a la incompetència.

MIMESI

Sempre he intentat diferenciar-me del altres, construir una personalitat original que em permeta vanar-me de la meua identitat única. I no és gens fàcil reeixir a un projecte tan formidable; has d’evitar importants entrebancs i superar àrdues dificultats. Quan vas pel carrer, el que veus és una gran uniformitat en els pensaments i creences de la gent, en les seues formes de viure i de comportar-se.

Paradoxalment, després d’haver aconseguit, amb esforç i perseverança, una definició inconfusible del meu jo, vaig començar a dubtar del meu caràcter, perquè a penes em relacionava amb ningú i m’acomiadava de les empreses on trobava ocupació, aterrit pel perill d’esdevindre un ésser vulgar, a causa del contacte repetit amb el personal i les seues ximpleries, i això feia que no tinguera amics ni un treball estable.

Com que el preu que havia de pagar per a preservar la desitjada singularitat em semblava massa car, em vaig proposar fer un gir a la meua vida. Sense renunciar a l’originalitat, pensava que seria capaç de trobar un punt d’equilibri entre l’individualisme i la condició d’animal social que compartia amb la resta de la humanitat. Així que, fa quatre mesos, quan m’oferiren, gràcies a la influència d’un familiar, el càrrec de director d’una sucursal bancària, vaig acceptar-lo de bon grat, tot i que era conscient del risc que tal decisió comportava.

Cal dir que, fins a l’altre dia, la nova situació no m’havia suscitat cap motiu de queixa, però tard o d’hora apareixen els problemes, que m’han portat a l’estat lamentable en què em trobe ara.

La meua desgràcia es va començar a covar fa tres nits, i em va pillar ajagut al llit, capficat en la manera de doblegar la voluntat d’un antic caixer que no volia acceptar la proposta de jubilació voluntària que li oferia el banc. En això, un gat de carrer es va asseure a l’ampit de la finestra. Si bé és cert que, al principi, no li vaig prestar atenció, després d’uns quants minuts, se’m va despertar la curiositat en veure que no parava de rascar-se. Potser enrabiat per les meues preocupacions laborals, amb fúria, vaig fer palmes per a aüixar el felí, que em va deixar en pau per aquella nit.

L’endemà al matí, és a dir, despús-ahir, sols pensava en la qüestió laboral que havia de resoldre, i vaig acudir al treball una mica preocupat. Al començament, no em va sorprendre la forta picantor que sentia a l’esquena, ja que sempre que m’apurava algun assumpte experimentava una molèstia semblant. Res més arribar a l’oficina, vaig cridar l’empleat rebel.

Com que les convencions socials del món en què havia entrat, em prohibien rascar-me en públic, ho vaig passar d’allò més malament durant el temps que es va perllongar la conversa amb aquell cabut. Finalment, indignat perquè no s’avenia a raons, i freturós d’alleugerir la picor malaurada, vaig tallar d’una manera violenta l’absurda reunió, i proferint amenaces el vaig expulsar del meu despatx.

En arribar a casa, sols pensava anar-me’n a dormir, perquè ja semblava una mica calmada la pruïja i estava ansiós per oblidar els meus maldecaps. Quan em vaig ficar en el llit, però, no parava de fer voltes i més voltes. Em vaig alçar perquè tenia set, i de nou el gat es va posar a la finestra, amb el seu morro trist pegat al vidre. Després de restar així un moment, va començar a rodar per la teulada, ansiós per trobar què menjar. Al cap d’una estona, ja de tornada, em va mostrar com estrenyia amb les maixelles un ratolí que tot seguit va devorar amb ferocitat.

Ahir era dia festiu i no vaig tindre ganes d’anar enlloc, pertorbat com estava pel record de la fracassada reunió. Després de fer un desdejuni copiós, seguia tenint gana, i ja no vaig parar de menjar al llarg de tot el dia, fins a la mitjanit, en què estava tan fart que, sense despullar-me, em vaig deixar caure damunt del llit.

Tampoc vaig poder dormir massa, perquè tan prompte com vaig agafar el son un somni angoixós va alterar el meu descans, i era encara de matinada quan vaig tornar a la realitat en cerca de resposta a unes preguntes que m’enfurrunyaven. Abans que res, em venia al cap el gat, com un enigma que calia desxifrar de manera inajornable. Això m’obligava a parar esment en un seguit de circumstàncies que, si pensades per separat, pareixien casuals, quan les ajuntava confegien un discurs d’una coherència reveladora. Perquè eren fets vertaders, absolutament reals i demostrables, que l’endemà de la picor intensa del felí era jo qui es fregava l’esquena contra la paret, i que després de sorprendre’l caçant famolenc em vaig passar el dia menjant com un descosit. Potser es tractava de pures coincidències, però també podien ser evidències empíriques que em permetien establir una relació de causalitat entre el que feia el fastijós animal i les meues obsessions posteriors. De tals cabòries, sols em va distraure el mateix gat, que anava per la teulada coixejant de la pota dreta. Espantat, no vaig aclucar l’ull en tota la nit.

No cal dir que hui, en eixir al carrer, no feia un pas sense aguaitar qualsevol possible perill. Posava una atenció extrema en el trànsit a l’hora de travessar cada carrer i em malfiava de teulades i cantonades. Així i tot, encara que en cap moment he abaixat la guàrdia, no he pogut evitar, quan pujava a l’autobús, una esvarada que m’ha fet caure a terra sobtadament. No sé què m’ha esgarrifat més, si el dolor intens que sentia a l’altura de la tíbia i el peroné o adonar-me que l’extremitat fracturada era també la dreta, com la pota ferida del meu visitant nocturn.

Ara soc ací, tombat al llit, amb la cama enguixada, mirant a través de la finestra com el gat descansa a pler. No sé què m’haurà preparat per a demà. Tant de bo li faça llàstima. ¿Què serà de mi, si aquesta nit li pega per córrer o fugir?

VERÍ

És fàcil parlar de dignitat si tenim la butxaca plena i un futur sense privacions assegurat. Ara bé, quan ens trobem en situació de dependència econòmica o de falta de diners, tan sols desitgem poder gitar-nos a dormir amb una certa confiança que l’endemà serem capaços de satisfer les nostres necessitats bàsiques. I el meu cas era aquest. Em vaig quedar sense treball quinze anys després de casat, i era gràcies a l’ocupació de la meua dona, en una oficina bancària, que podia sobreviure sense veure’m obligat a acomplir unes tasques que no s’avenien amb el meu ofici i grau de preparació.

Durant un temps, la meua esposa i jo mantinguérem una relació tibant però correcta, que a poc a poc es va anar degradant, a mesura que passaven els dies i es feia evident la meua incapacitat de portar un jornal digne a casa. La vida és així: els matrimonis més sòlids poden enfonsar-se, si unes circumstàncies imprevistes obliguen a rebaixar el nivell de vida de la parella. Tard o d’hora, el responsable del declivi serà acusat expressament o tàcita de balafiador de recursos econòmics, si no de nul·litat absoluta. I aquest era el meu cas.

Quan la meua dona, més contenta que unes pasqües, va portar aquella mixa a casa, no intuïa el calvari que patiria per la seua culpa. Em va encomanar que tinguera cura de l’animal, durant el temps en què ella se n’absentava per raons laborals. He de dir que em vaig esforçar perquè la cadella estiguera ben alimentada i no li faltara de res. Fins i tot li donava amor, molt d’amor, i ella em corresponia de la manera més desdenyosa.

En entrar la seua ama per la porta, la desagraïda corria cap a ella i s’oblidava de mi. Diuen que alguns animals domèstics identifiquen la persona que ostenta la jerarquia més alta en una casa. I aquella gateta, amb la seua manera d’actuar, demostrava saber perfectament qui portava la veu cantant en el meu matrimoni.

Amb tot, la nova situació m’agradava, ja que aquella tasca de cuidador em permetia exercir una funció decorosa que, a la llarga, potser mereixeria l’aprovació de la meua parella; tot i que, de moment, m’amagava amb prudència qualsevol senyal de reconeixement.

He de confessar que el meu esforç va resultar inútil, i la nostra relació no va experimentar mai cap millora concreta. Ben al contrari, va empitjorar. Un dia, de sobte, ella em va indicar amablement que jo no fera servir el bany gran, a fi de destinar-lo en exclusiva a ús seu i de la gata, i vaig haver de conformar-me amb el servei diminut situat al corredor de l’entrada.

En una altra ocasió va decretar que dormírem en cambres separades, ja que estava farta de sentir-me roncar i necessitava descansar plàcidament, amb la sola companyia de la seua marruixa.

Resulta humanament comprensible que unes mesures tan poc amistoses em feren odiar l’element que provocava la meua desgràcia, perquè jo havia esdevingut un zero a l’esquerra en la meua pròpia llar. Per això no em penedisc de la meua conducta tan dolenta, tot i que ha sigut la causa del meu internament en aquest centre de salut mental. Em considere una bona persona, i va ser la força de les circumstàncies la que em va obligar a executar una acció tan horrible. Tothom té una paciència limitada, a partir de la qual deixa de ser qui és i esdevé una altra persona ben distinta. I aquest va ser el meu cas.

És cert que vaig enverinar la maleïda felina. No ho negaré, ni davant meu ni de ningú, perquè sempre he sigut una persona sincera. I és encara més cert que em va acontentar força sentir cridar la meua dona d’una manera tan esbalaïda, en descobrir la seua benvolguda mascota erta i unflada al bell mig del saló. Mai ho negaré. Perquè n’hi ha, de mentiders, però aquest no és el meu cas.

Allò que no puc negar ni afirmar perquè senzillament no ho entenc, és el que va passar després. Es tracta d’un misteri que em trastoca i per això els metges volen llevar-me’l del cap. I és que la mateixa nit de liquidar la gata, la meua capritxosa cònjuge va considerar oportú que tornàrem a dormir junts. No amagaré que el seu canvi d’opinió em va omplir de satisfacció, perquè ratificava l’encert d’haver-me llevat de damunt aquella peluda malcriada.

Quan érem ambdós dins de l’habitació, va començar a despullar-se lentament, inventant moviments i positures increïbles que barrejaven sensualitat i ferotgia. Mentre això feia, ella tenia cura d’ocultar-me el rostre, com si es tractara d’un joc divertit.

De sobte es va llançar damunt de mi, clavant-me les fines ungles. El dolor de les ferides m’arribava barrejat amb un plaer desbordant, i hauria volgut seguir així fins a l’acabament de la nit. Tot i que allò no semblava amor, era el que sempre havia buscat: incontinència, passió, desenfrenament.

No sé com hauria acabat si, entre tants besos i arraps, no m’haguera apercebut d’aquella mirada bestial que relluïa plena de maldat i ressentiment.

Els ulls de la meua esposa eren iguals que els de la gata morta, això sí que ho recorde bé. De miracle vaig aconseguir deslliurar-me de la seua abraçada fatal. I no vaig parar de córrer fins que els municipals em van detindre, perquè anava nu pel carrer i plovia.

CINC PIANISTES QUE CAL CONÉIXER

Els millors compositors han escrit pàgines inoblidables per al piano i el seu predecessor, el clavicèmbal: Bach, Haendel, Rameau, Couperin, Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Schumann, Chopin, Liszt, Brahms, Debussy, Ravel, Prokofiev, Bartok, Ives, Cage, Berio, etc.

Al llarg de la història hi ha hagut grans pianistes, que han assolit un domini absolut de l'instrument com a via per a executar interpretacions d'una expressivitat extraordinària.

Els meus pianistes clàssics favorits són Horowitz i Richter, que s'adscriuen a l'escola russa d'interpretació, formada pels deixebles de Blumenfeld; i Claudio Arrau i Backhaus, que pertanyen a l'escola centreeuropea, formada pels deixebles de Liszt.

Horowitz interpreta una balada de Chopin:

Richter interpreta un fragment d'una sonata de Schubert:

Arrau interpreta Liszt:

Backhaus interpreta un fragment d'una sonata de Beethoven:

Però no ens oblidem del jazz, on sempre ha hagut magnífics pianistes, com Kenny Barron (acompanyat del saxofonista tenor Stan Getz):

EL CONCERT

A Pepita Giner i Enrique Fayos

Aquell gat era un gran aficionat a la música i no havia assistit mai a cap concert. Per això, en adonar-se que estava entrant en un auditori, al costat del seu melòman acompanyant, va posar la cua cap amunt en senyal d’agraïment. El personal del control d’entrada va objectar, al principi, que no era habitual la presència d’un animal entre el públic. No obstant això, per consideració al seu valedor, que era un abonat antic i fidel, l’admeteren a la sala, sempre que hi guardara la formalitat deguda.

Quan ambdós ocuparen les seues localitats en una de les files centrals de la platea, una remor de desaprovació es va estendre per les grades més altes, i fou ràpidament silenciada per les protestes d’una majoria del públic, que d’aquesta manera evidenciava la seua admiració per un espectador tan singular.

El nivell d’excel·lència del concert va ser tirant a mediocre, però la gent que omplia la sala va aplaudir amb ganes, ja que el director de l’orquestra era una celebritat. No obstant això, el gat es va endormiscar, i en concloure el programa previst, després de llançar-se d’un bot al corredor, se’n va anar davant del seu preceptor, que el seguia una mica afrontat.

L’actitud del felí no va passar desapercebuda entre la gent del voltant, i va originar algunes discussions acalorades: uns pensaven que l’animal no entenia de música i s’havia fet fonedís res més trobar-ne l’oportunitat; altres espectadors culpaven el seu amo, en sospitar que es valia de la impertinent mascota per a mostrar-li la seua desaprovació a l’aureolat director. En qualsevol cas, tothom estava d’acord que el gat era molt exigent i caldria estar a l’aguait de les seues reaccions en els propers concerts dedicats a les últimes simfonies de Mozart.

La següent actuació del mestre tampoc fou res de l’altre món, tot i que es va esforçar per traure a la llum els matisos més subtils de cada composició. Per desgràcia, no va encertar en el tempo elegit, ni es podria titllar de genuïna la tensió típicament romàntica que va insuflar als moviments lents. Sens dubte, algun comentari del públic li degué arribar sobre la conducta tan displicent que havia mantingut el gat el dia anterior; per això, només finalitzar el concert i esclatar els aplaudiments, suós i commogut, es va girar cap al pati de butaques a vigilar el comportament de l’extravagant musicòleg, el qual no va romandre ni un minut al seient, i va mamprendre la retirada indiferent a l’entusiasme general.

El director va fer un ostensible gest de disgust, convençut que la seua meticulosa labor no mereixia una resposta tan eixuta, i es va generalitzar la impressió que aquell gran músic havia restat pregonament abatut en comprovar l’apatia de l’animal. No cal dir que es va alçar una gran expectació de cara a la nova funció.

En arribar el dia assenyalat per a interpretar les dues simfonies que tancaven el cicle, tota l’audiència estava informada dels fets ocorreguts en els últims concerts, per bé que cadascú havia pres partit a favor d’un dels protagonistes. Els partidaris del desconcertant quadrúpede jutjaven digna de lloança la seua sinceritat, i li reconeixien el dret a expressar el seu parer. A més, tímidament, s’atrevien a qüestionar la sublimitat de les interpretacions que havien aplaudit a pler en el seu dia, i afegien que potser l’afamat director no mereixia tant de prestigi. En canvi, els seus defensors al·legaven que havia sigut un error permetre l’accés d’aquell intrús malcriat i iconoclasta a un recinte tan solemne, i asseguraven que la música de Mozart no es podia entendre millor.

La divisió d’opinions, per tant, ratllava l’enfrontament, quan l’alma mater de l’orquestra va aparéixer en l’escenari, i des de la peanya va adreçar una mirada reptadora al seu crític més exigent, que es mantenia tranquil en la seua butaca. Quan va fer amb la batuta el senyal d’inici, un silenci subtil va sobrevolar la sala, com si reclamara la mateixa atenció que la música, i l’intèrpret es va apoderar d’aquell silenci per a integrar-lo en la partitura al llarg de l’execució musical, comprimint-lo i expandint-lo, alentint-lo i accelerant-lo; en definitiva, conservant-lo viu com si tinguera consistència pròpia. La majoria dels assistents va titllar de fallida aquella manera de concebre les obres mozartianes, perquè les privava d’espectacularitat i vivesa. A més a més, el silenci és la negació del so i el seu abús provoca l’exacerbació de l’oient.

A diferència del que havia passat en les altres ocasions, en arribar al final, durant uns minuts, el director es va quedar immòbil i d’esquena al públic, amb el cap cot i els braços baixats. Els presents no sabien què fer: si miraven cap al seient del gat, s’estranyaven que es comportara, per fi, d’una manera civilitzada; si donaven una ullada al músic, només veien una reconcentrada quietud. Així que, a falta d’una mínima indicació que els convidara a prendre partit per un dels dos contendents, optaren per una discreta retirada, tenint cura de no fer cap soroll que delatara la seua eixida precipitada.

Quan el mestre va tornar a la realitat després del seu capbussament extàtic, es va girar per a saludar el públic i a penes restava ningú a la sala. No obstant això, en veure que el gat encara hi era i servava un posat respectuós, es va encaminar cap al camerino amb una renovada confiança en si mateix.