TRUMP I LA MENTIDA

La victòria de Trump demostra que la mentida fa presidents quan s’utilitza d’una manera tan generalitzada que una part molt important de la ciutadania arriba a veure-la com una cosa normal. Els 73 milions d’electors que han votat el candidat republicà saben que és un mentider i una persona de mal perdre que va ser capaç d’instigar un intent de colp d’Estat abans que reconèixer-se com a perdedor. Així i tot, l’han votat.

La normalització de la mentida només és possible si la ciutadania accepta que l’enganyen, i això és el que resulta més preocupant des del punt de vista democràtic. Va haver-hi un temps en què la mentida era penalitzada per l’electorat i ara això no passa. La mentida ha esdevingut una eina més al servei del candidat guanyador, i els seus votats aplaudeixen aquesta manera d’actuar.

El que s’ha posat de manifest és que, en uns temps tan convulsos com els actuals, en què s’aveïnen canvis a tots els nivells que generen incertesa i por de cara al futur, la ciutadania se sent vulnerable i així és molt fàcil desinformar-la, perquè és ella mateixa la que renuncia a la veritat a canvi d’un impostor que els diga el que volen sentir, tot i que estiga totalment desconnectat de la realitat. La salvació la veuen “falsament” en la mentida, no “francament” en la veritat.

És sabut que la veritat sempre tira pel dret, i que el triomf de la mentida no sols ajorna la solució dels problemes i l’adopció de les mesures necessàries perquè no es facen més grossos, sinó que els agreuja de manera molt preocupant.

Davant aquesta situació, i a la vista de l’èxit que ha tingut Trump, sent temor que alguns altres partits tindran la temptació de seguir les seues passes i començaran a utilitzar o intensificaran l'ús de la mentida per a accedir al poder o mantindre'l. Quan va guanyar la primera vegada, el món ja va notar aquest canvi, i crec que ara es presenta una ocasió lamentablement propícia perquè la manipulació, la desinformació i la mentida es generalitzen encara més.

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DANA

 

En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres decisions dirigint-les en la direcció equivocada.

Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut en la seua execució.

Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa, bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.

En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat, estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.

Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema, pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.

Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia, però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.

"LA CAJA DEL DIABLO", CANÇÓ DE LOS PLANETAS

Em sembla molt interessant la lletra i la música d'esta cançó del grup granadí Los Planetas. Reconec que no soc un seguidor d'este grup, però algunes de les seues cançons em semblen de gran qualitat, i això sempre és de celebrar. Recentment, el cineasta Iñaki Lacuesta ha dirigit la pel·lícula "Segundo premio", dedicada al grup. Hi ha un moment màgic en què sona este tema, i per a mi va ser tot un descobriment perquè la lletra resulta intrigant i la música reforça molt la sensació que està a punt de passar alguna cosa greu. Hi ha, per tant, misteri en esta cançó, i això fa que tinga molta força.

LA CAJA DEL DIABLO

Siempre pienso que me han engañado

Que algo tan pequeño no puede afectar así al cerebro

Pero ahora siento
Una sensación intensa
Entre los oídos
Y a partir de ahora todo es distinto
Encerré al diablo en esta caja
Y me he dormido

Cuando me despierto
La veo sentada sonriendo sobre mi cama
Mira dulcemente
Y me besa, y me abraza

Pronto siento que algo me está robando el alma
Con esfuerzo consigo
Separar sus labios de los míos
Logro separarme escupiendo sangre
El roce de su piel quema mi carne
Mira desde la cama
Inocente y asustada
La piel brillando casi con escamas
Y descubro un brillo endemoniado en su mirada
Veo claramente en ella el rostro de mi hermana

Vuelvo hacia la caja y siento
Un escalofrío al verla destapada
Cuando vuelvo la mirada
No está ella, ya no hay nada
Solo hay una risa que me hiela el alma
Algo muy difícil de explicar con palabras

Compositors: Juan Ramón Rodríguez Cervilla / Florentino Muñoz Lozano

CARN I ÀNIMA

 

CARN I ÀNIMA

 

La carn vol carn, l’arma son semblant cerca

Ausiàs March

 

Amor ens va explicar, per boca

d’aquell que es deia Ausiàs March,

com la carn i l’ànima s’engendren

de semblants, i així vam saber,

gràcies al vol rasant de la poesia,

que cos i esperit mal s’avenen,

i quan viatgen junts es contradiuen,

i quan marxen a soles no es fan cas.

 

L’amor carnal vol que els amants

visquen esperant-se l’un a l’altre,

però la passió que els esperona

és de compliment imperfecte, i sempre

troben a faltar alguna cosa

o senzillament els desencanta

que, després de jaure, els dos cossos

se separen i no puguen ser-ne un.

 

L’amor espiritual sol procurar

uns plaers més subtils, i és l’ànima

dels amants la que s’esplaia

en les atencions que entre si es professen.

Amb tot, a vegades no resulta grat

bescanviar la carnalitat

per la puresa d’una devoció

que s’aclama a la immortalitat.

 

Quan l’amor carnal s’amera d’ànima,

sovint aquesta nega allò que el desig

reclama amb mundana impaciència.

Malgrat tal conflicte, cos i esperit

poden més plegats que no per separat

perquè estimen la carn i el seu record,

i quan mor un amant, l’altre amant creu

que en el no-res pot haver-hi espera.

L'OFICI DEL POETA

Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.

No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en el meu subconscient els versos que escric.

En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens trobem davant de l’efecte poètic.

M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio del poeta”, perquè hi descriu de manera molt senzilla i precisa que té d’essencial la poesia:

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

Per la meua banda, he escrit últimament alguns poemes que parlen del que significa la poesia per a mi.

Ací en teniu un:

FASCINACIÓ

 

Mirem amb afany el que s'alça

davant nostre, a la vista del món,

i penosament tractem de descobrir

el que s’amaga darrere seu,

però mai ho aconseguim per complet.

Resulta molt fàcil extraviar-nos

en el propòsit d'avançar

pel laberint ocult on la vida

palpita amb desbordant intensitat.

 

Tenim cinc sentits i així aprenem

que la gentilesa existeix

i és divina la imperfecció,

que la natura imita l'art

i sempre s’expressa per conjectures,

allunyant amb els seus dubtes

el que sembla a l’abast.

I no en tenim prou

amb les nostres percepcions.

 

Necessitem crear

allí on el saber claudica.

El que es veu i se sent,

i el que s’olora, tasta i toca,

és tan real com allò

que secretament tempta

la nostra capacitat de fascinació

perquè imaginem la seua veritat

quan escrivim els versos.

L'ÀNGEL QUE CALLA, POEMA

L’ÀNGEL QUE CALLA

 

Mai has oblidat

aquell àngel protector

que amb un màgic frec

dels seus llavis,

en les nits de febra

de la teua infància,

pronunciava el teu nom

i mansament el desava

a la teua oïda

perquè en tingueres cura

i res no t’inquietara.

 

Tu i el teu nom,

sota les ales àuries

d’aquella clara criatura

que s’asseia a l’espona del llit

i amb la seua presència

procurava que la nit

no es fera llarga,

que la realitat no embrutara

aquell temps primer

en què la veritat encara espera

l’arribada de la seua hora.

 

Tu i el teu nom, ara i ací,

després de molts anys,

farts de somiar, certament,

però farts també

de lluir l’evidència

de tantes conquestes banals.

Tu i el teu nom, un dia qualsevol,

sols en la cambra, sentint

la remor d’un silenci profund,

sense saber si és un deliri funest

o simplement l’àngel que calla.

LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan recolza sempre el seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, per damunt de tot, i encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant.

La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments excloents. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes i a totes les parts afectades pel canvi, sobre la base de la racionalitat i el bé comú, i no de la conveniència i els interessos de la part que està en situació d'imposar el seu criteri. Els canvis importants necessiten un projecte.

POESIA I VERITAT

 

Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar a ser no del que és.

La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta, forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.

El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic, que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua / la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).

He escrit últimament dos poemes que parlen de la poesia tal com jo la veig, i que adopten com a punt de partida la identificació de la poesia amb la veritat:

En “Càntics”, destaque com la poesia ha esdevingut en el món actual, que tant menysprea la veritat, una presència que es podria titllar d’estrafolària, si no fora tan dolorós reconéixer-ho. Per això, hi caracteritze el poeta com un ser solitari que monologa quan escriu els seus versos. Però la poesia segueix sent necessària, perquè la llei del més fort que tant impera hui dia es basa en la mentida, que és la gran enemiga de la poesia.

En l’altre poema, “Sense tu”, tracte la paradoxa que hi ha implícita en la creació poètica, donat que la poesia és ficció però és una ficció esclava de la veritat, que no pot ser res si no està amerada de la vida, de les paraules velles del poeta.

Ací teniu estos dos poemes:

 

CÀNTICS

Una saviesa antiga per sempre trastornada,

la benvolguda creença, el nostre afany més gran,

és el que hem perdut i també les paraules

que ja no diuen res, que s'han tornat inútils

per a lamentar aquesta amarga desfeta.

 

A força de callar el que ningú vol sentir,

hem descobert que preferim el silenci

i cada poema ha esdevingut un monòleg,

una manera de passar el temps entonant

càntics que es resignen a restar desoïts.

 

Desoïts, sí, fora de les ambicions humanes,

sense pretendre que ningú els reconega

cap aspiració primordial ni sincera.

Uns versos només, resistint en la jungla,

per a sobreviure a la llei del més fort.

 

SENSE TU

Cada poema és una fugida

dels cercles que any rere any

vas recorrent amb desgana;

un extraviament de paraules

a la recerca d’un pot ser.

 

Uns quants versos has escrit

i ja penses que el temps

habita fora del teu cos,

en un lloc recòndit on l’amor

fa gust a eternitat.

 

I pas a pas, vas avançant

cap a un tot enlluernador,

cap a un no-res recreat

per la força d’un misteri

que no necessita ser provat.

 

I així vius, descobrint secrets

en els quals poder creure;

inventant, sempre inventant

una vida nova feta de paraules

tan velles que no poden ser sense tu.

TRES POEMES NOUS

UN NOU DIA

T’he sentit dir que tot és mentida,

i quan em mires als ulls defuges

donar clarícia del que hi veus.

Sempre t’ho calles, et negues

a acceptar que la meua renúncia

seria pitjor que el desengany.

Així, sobtadament, sense pensar-ho,

comença un nou dia que reclama

la seua part de llum, de risc, de misteri,

i tu saps i jo sé i molts sabem

que no podem estar-nos quiets.

Necessitem creure, avançar, esperar,

fer que el despertar de cada dia

tinga un poc d’ahir, un poc de hui

i també, com no, un poc de demà.

 

OBSTINACIÓ 

Cada dia té el seu mal

i així comprenem que cada obstinació

és una prova de la nostra tenacitat.

Sempre aspirem al que vindrà després,

sabent que no pot ser nostra la totalitat,

i així, a  la discordança entre el que desitgem

i el que tenim, l’anomenem esperança

quan ens encoratja a viure cada dia

minut a minut, fent de cada pas

un poc de molt, un poc de poc i un poc de res.

 

UNA IMATGE

Una imatge val més que mil paraules,

i així aprenem a menysprear el que no es veu,

a distingir el dolor de l’alegria,

oblidant el que batega fora de la vista.

Només ens importa la mirada que escruta,

el que centelleja davant dels nostres ulls.

Que no ens encuriosisca el que roman

en una part del món que res no significa

si resta fora del que pot ser enquadrat.

 

Una imatge val més que mil paraules,

i per això no ens torba el que s’amaga,

el que va passar ahir, el que perdura

fora de tota aparença, com una cara

que no sabem si sap i ignorem si dubta,

que no coneix la por, o sí, o potser;

però poc importa això

quan només val la imatge

que convida a callar tot el que calla.

EL DO DE L'EBRIETAT

Segons Freud, el que caracteritza una il·lusió és que deriva dels desitjos humans; per això s’acosta a les idees delirants en psiquiatria, però difereix d’aquestes en què la il·lusió no és necessàriament falsa, és a dir, irrealitzable o en contradicció amb la realitat, mentre que la idea delirant contradiu la realitat.

La il·lusió és compatible amb la realitat perquè allò que s’espera entra dins dels límits del que es pot considerar raonable o versemblant. Les il·lusions poder resultar extremes, però seran il·lusions i no idees delirants sempre que es mantinguen dins de la realitat, és a dir, que siguen realitzables, almenys, vagament.

Si allò que s’espera és possible, aleshores no podem titllar d’inconscient la persona que s’il·lusiona, ja que la veritat, com deia Aristòtil, no es troba tan sols en el que és sinó també en el que pot ser.

Em sembla meravellosa aquesta ambivalència de la veritat. Seria molt avorrit que tot fora com pensava Plató, i que tan sols entrara dins de la veritat la idea pura i la nostra aspiració a aconseguir-la. També poden entrar-hi les nostres esperances més estimades, tot i que el trellat ens impedeix ultrapassar la barrera que separa la il·lusió del deliri.

Erasme de Rotterdam va dedicar un dels seus llibres més celebrats a elogiar la follia, entre altres, “d’aquells qui, moguts per un afany de canviar les coses, cultiven noves i secretes ciències, remenant mar i terra a la casera de la quinta essència. Espentats per una esperança tan dolça com la mel, no perdonen treballs ni dispendis, inventant sempre alguna cosa nova que torne a enganyar la seua admirable ingenuïtat, i els faça agradívola la seua ficció. Fins que, una vegada gastat el seu últim cèntim, no els queda res a abocar al fogó. Segueixen, però, somiant dolços somnis, encoratjant els altres amb totes les seues forces a disfrutar de la mateixa felicitat. Quan, finalment, han perdut tota esperança, els resta encara com a gran consol aquella dita que fa: ‘En un gran repte, n’hi ha prou amb haver-ho intentat’. I aleshores es queixen de la brevetat de la vida, i la culpen que no done per a més”.

Els poetes també saben molt d’il·lusions. Així, Claudio Rodríguez cantava el do de l’ebrietat, en poemes com aquest, que considere un dels més enlluernadors que s’han escrit en qualsevol llengua:

                            I

Siempre la claridad viene del cielo;

es un don: no se halla entre las cosas

sino por encima, y las ocupa

haciendo de ello vida y labor propias.

Así amanece el día; así la noche

cierra el gran aposento de sus sombras.

Y esto es un don. ¿Quién hace menos creados

cada vez a los seres? ¿Qué alta bóveda

los contiene en su amor? ¡Si ya nos llega

y es pronto aún, ya llega a la redonda

a la manera de los vuelos tuyos

y se cierne, y se aleja y, aún remonta,

nada hay tan claro como sus impulsos!

Oh, claridad sedienta de una forma,

de una materia para deslumbrarla

quemándose a sí misma al cumplir su obra.

Como yo, como todo lo que espera.

Si tú la luz te la has llevado toda,

¿cómo voy a esperar nada del alba?

Y, sin embargo -esto es un don-, mi boca

espera, y mi alma espera, y tú me esperas,

ebria persecución, claridad sola

mortal como el abrazo de las hoces,

pero abrazo hasta el fin que nunca afloja.

"LA FRÀGIL MEMÒRIA", DE JOSEP LOZANO

Josep Lozano ha publicat la seua última novel·la: "La fràgil memòria", Editorial Afers, i després d'haver disfrutat llegint-la vull dedicar una entrada a comentar els aspectes de l'obra que m'han semblat més destacables.

De primer, començaré amb una obvietat, dient que “La fràgil memòria” és una obra de Josep Lozano, és a dir, del millor prosista valencià contemporani. Fa goig llegir com s’expressen les dues protagonistes, cadascuna segons la seua respectiva experiència vital i el seu distint nivell cultural i social, i fent valdre sempre una llengua viva, rica i popular alhora, amerada d’humanitat. No es pot escriure una bona novel·la sense una prosa exigent, i la de Lozano és impagable. Cada paràgraf està treballat amb delicadesa, però el resultat no és una escriptura forçada sinó totalment natural, i això només poden aconseguir-ho els qui saben molt de lletra, no sols perquè l’han estudiada sinó també perquè han parat esment, de manera molt acurada, en com parla la gent del seu poble i del seu país. És clar que hui dia el mercat imposa altres preferències i el que més abunda és la literatura de “la rapidesa”, que siga fàcil d’engolir i no es perda per les rames, però això no és pròpiament literatura sinó passar el temps llegint, que també té coses positives, però és una altra cosa. Per a mi, l’acte d’escriure és essencialment un acte “creador”, és a dir, com un miracle que transforma la realitat “real” en una realitat “inventada”. I els bons escriptors saben fer que eixa nova realitat, que és ficció, ens faça comprendre millor el món en què vivim.

Eixa tasca transformadora de l’escriptor, quan es tracta de narrativa històrica, resulta especialment delicada. El pur fet de contextualitzar a partir de fets reals una obra de ficció, ja planteja problemes de versemblança addicionals als que suscita una novel·la que no parteix d’eixos condicionants. En una novel·la històrica la suspensió de judici que es demana al lector és superior, ja que difícilment podem saber com parlaven i sentien les persones que van protagonitzar els fets històrics que s’estan narrant. I sempre podem dubtar que un fets passats foren com els descriu l’autor. Per això, jo crec que les millors novel·les històriques són aquelles que ens alliberen de la càrrega de sospesar en cada moment si això va poder passar així o d’una altra manera, i posen l’accent fora de l’anècdota històrica per a confegir un text que transcendisca eixa realitat. I jo crec que en “La fràgil memòria” té lloc una transformació d’este tipus gràcies a la importància que hi té la manera de parlar de les protagonistes. El que valorem en elles és la seua sinceritat i la seua capacitat de fer servir les paraules d’una manera extraordinàriament expressiva per a parlar-nos de la seua vida. Davant d’eixa sinceritat, el lector es lliura sense reserves al que li conten Llíber i Regina, perquè eixa és la veritat que l’escriptor els vol contar. La història general queda en un segon lloc, i passa a un primer plànol la història particular de les protagonistes.

Complementàriament al que acabe de destacar, vull fer una altra consideració que em sembla important. Per a mi, les millors novel·les són aquelles que diuen molt bé el que volen dir, però que al mateix temps ens fan pressentir l’existència d’un rerefons, que no s’hi anomena, però que està present en tota la narració i com una ombra omnímoda acompanya les paraules i les accions dels seus personatges. Sobre este assumpte, he de dir que en “La fràgil memòria”, des del començament de la seua lectura, he intuït en tot moment la presència perversa del mal amenaçant la vida de les protagonistes, que al llarg dels seus monòlegs ens conten les seues peripècies vitals davant de tan paorosa influència. Per això, em sembla que esta novel·la ens regala l’emoció de contar-nos una doble història de supervivència, cadascuna amb les seues circumstàncies, que culmina amb eixa abraçada final entre les dues dones protagonistes, que no deixa de ser una victòria de la vida sobre el mal. I dic la vida i no el bé, perquè la narració no planteja eixe conflicte. Llíber i Regina són la vida, no arquetips del bé i del mal. La lluita acarnissada que es planteja en la novel·la com a tema no és la lluita dels bons contra els malbons, sinó com dues persones, que són dones de diversa classe social i molt allunyades idees polítiques i religioses, lluiten per la vida en unes circumstàncies terribles per a qualsevol ésser humà (la postguerra espanyola). Es podrà simpatitzar més o menys amb una o l’altra persona, i es podran compartir unes o altres idees, però el tema de la literatura no és convèncer ningú que pense d’una manera o d’una altra, sinó fer servir les paraules per a mostrar-nos, d’una manera descarnada, enllà de l’aparença i de les simplificacions, un tros de vida amb tota la seua complexitat. I “La fràgil memòria” és un exemple excel·lent d’això.