divendres, 4 d’abril del 2025

RAIMON CANTA AUSIÀS MARCH

VELES E VENTS

Veles e vents han mos desigs complir
Facent camins dubtosos per la mar
Mestre i ponent contra d'ells veig armar
Xaloc, llevant, los deuen subvenir

Ab llurs amics lo grec e lo migjorn
Fent humils precs al vent tremuntanal
Que en son bufar los sia parcial
E que tots cinc complesquen mon retorn

Bullirà el mar com la cassola en forn
Mudant color e l'estat natural
E mostrarà voler tota res mal
Que sobre si atur un punt al jorn

Grans e pocs peixs a recors correran
E cercaran amagatalls secrets
Fugint al mar, on són nodrits e fets
Per gran remei en terra eixiran

Amor, de vos, jo en sent més que no en sé
De que la part pitjor me'n romandrà
E de vós sap lo qui sens vós està
A joc de daus vos acompararé

Jo tem la mort per no ser-nos absent
Perquè amor, per mort, és a nul·lat
Mas jo no creu que mon voler sobrats
Pusca esser per tal departiment

Jo sóc gelós de vostre escàs voler
Que, jo morint, no meta mi en bolit
Sol est pesnsar me tol del món delit
Car, nos vivint, no creu se pusca fer

Après ma mort, d'amar perdau poder
E sia tost en ira convertit
E, jo forçat d'aquest món ser eixit
Tot lo meu mal serà vós no veer

Amor, de vós jo en sent més que no en sé
De què la part pitjor me'n romandrà
E de vós sap lo qui sens vós està
A joc de daus vos acompararé
A joc de daus vos acompararé.

 


NO EM PREN AIXÍ

No em pren així com al petit vailet
Qui va cercant senyor qui festa el faça

Tenint-lo cald en lo temps de la glaça
E fresc, d'estiu, com la calor se met

Preant molt poc la valor del senyor
E concebent desalt de sa manera
Vent molt clar que té mala carrera
De canviar son estat en major

Com se farà que visca sens dolor
Tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia
Que mai porà tenir estat millor

Doncs, què farà, puix altre bé no el resta
Sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut
Mai trobarà qui el faça millor festa

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta
Quan les més gents festegen prop los focs
E pusc haver ab ells los propris jocs
Vaig sobre neu, descalç, ab nua testa

Servint senyor qui jamés fon vassall
Ne el venc esment de fer mai homenatge
En tot lleig fet hagué lo cor salvatge
Solament diu que bon guardó no em fall

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall
Herbes no es fan males en mon ribatge
Sia entès com dins en mon coratge
Los pensaments no em devallen avall

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall
Plena de seny, lleigs desigs de mi tall

 


NO POT MOSTRAR LO MÓN MENYS PIETAT

No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té.

Lo qui no sap no pot haver mercè
d'aquell qui jau en turment e dolor;
doncs, jo perdon a cascú de bon cor
si no son plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura em fa sa desfavor sentir.
D'amor no em clam: si bé em porta a morir,
bé i mal passant, jo em reste cominal.

Altre socors de vostra amor no em val
sinó que els ulls me demostren voler
ne res pus cert de vós no puc saber,
ans, si més cerc, per ser content no em cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut
e jo d'amor me trop així vençut
que dir no pusc quan só enamorat!

Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.

LO JORN A POR

Lo jorn ha por de perdre sa claror: 
quan ve la nit que expandeix ses tenebres, 
pocs animals no cloen les palpebres 
e los malalts creixen de llur dolor. 
Los malfactors volgren tot l'any duràs, 
perquè llurs mals haguessen cobriment. 
Mas jo, qui visc menys de par e en turment 
e sens mal fer, volgra que tost passàs. 

E, d'altra part, faç pus que si matàs 
mil hòmens justs menys d'alguna mercè, 
car tots mos ginys jo solt per trair me. 
E no cuideu que el jorn me n'excusàs, 
ans en la nit treball rompent ma pensa 
perquè en lo jorn lo traïment cometa: 
por de morir ne de fer vida estreta 
no em tol esforç per donar-me ofensa. 

Plena de seny, mon enteniment pensa 
com aptament lo llaç d'amor se meta. 
Sens aturar, pas tenint via dreta, 
vaig a la fi, si mercè no em defensa. 


NO EM FALL RECORD DEL TEMPS TAN DELITÓS

No em fall record del temps tan delitós
que és ja passat: pens que tal no venrà.
Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
car pietat fet haurà pau ab vós.
Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que dabans me trobe desijós
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
l'enteniment no em serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
per tal voler del qual jo em contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
E, si raó fon que benvolgut fos,
mills ho meresc, mon ull no em desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà
e, no plorant, mostrava'm dolorós.
E vós, de goig, lo tedèum cantàveu:
llagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.


dimecres, 26 de març del 2025

TRES POEMES IMPRESSIONANTS MUSICATS PER SERRAT

 


CANCIÓN ÚLTIMA

 

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.

Será la garra suave.

Dejadme la esperanza.

 

Miguel Hernández

 


ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques d'una mata,

El casalot del pirata

És un ampli gira-sol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

 

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

 I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

 

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina

–O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

 

J.V. Foix

 


A UN OLMO SECO

 

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.

¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.

No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.

Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.

Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.

 

Antonio Machado

 


dissabte, 15 de març del 2025

EL PRINCIPI DE DESCONFIANÇA


Montesquieu era, sens dubte, un home prudent. Per això va pensar que la divisió de poders jugava un paper fonamental en democràcia, a fi d'evitar l'abús dels governants. Aquell francés il·lustrat tenia capacitat de penetració psicològica i sabia molt bé que la concentració del poder en una sola instància suposaria a la llarga una tornada a l'absolutisme.

La divisió de poders suposa, per una banda, que tot el poder no ha de concentrar-se en una sola persona o institució. I, per una altra, que l'exercici del poder ha de sotmetre's a un control efectiu, a fi d'evitar la vulneració de la legalitat i l'interés general.

Si bé ho mirem, totes les consideracions precedents podrien resumir-se en una de sola: la desconfiança vers els governants resulta fonamental en un sistema democràtic. És clar que estic parlant d'una desconfiança institucionalitzada, és a dir, asèptica, que va més enllà de la bonhomia o simpatia de tal o qual polític i de l'actitud de cada ciutadà. Es tracta d'una qüestió de supervivència del sistema, que no es pot permetre el luxe de baixar la guàrdia front als que disposen d'unes possiblitats d'actuació extraordinàries sobre la seguretat, la llibertat i els drets dels ciutadans.

Arribats a aquest punt, potser serà útil fer esment d'una paradoxa essencial que es dona en democràcia: els ciutadans elegeixen els seus representants, la qual cosa suposa fer-los creditors de la seua confiança. Ara bé, els governants s'han de guanyar cada dia aquesta confiança. A tal fi, les lleis articulen mecanismes de control que han d'operar com una mena d'examen continuat de la seua gestió. Confiança i desconfiança són, doncs, al mateix temps, dos dels pilars democràtics principals.

La realitat pura i dura ens diu que els mecanismes de control resulten sovint ineficaços, bé perquè el poder vulnera les lleis que els estableixen, bé perquè actua d'una manera més subtil en propiciar interpretacions jurídiques que deixen inermes els esmentats controls.

Hi ha una concentració de poder en els partits polítics tan gran que resulta habitual contemplar com els seus dirigents, a esquenes dels parlaments, ho negocien tot, i després els diputats, es limiten a donar el vistiplau als acords que s'han cuit al marge d'ells. La via del decret llei es fa servir de manera absolutament abusiva. I els governants eviten donar compte al Legislatiu sempre que poden. Resulta preocupant, davant d'aquesta realitat, que es vulga escometre una reforma judicial, i no perquè no siga necessària, sinó perquè cal desconfiar pregonament del que els nostres polítics pretenen amb eixa reforma.

Per a confiar en els governs, resulta fonamental l'existència d'uns controls, i si eixos controls no funcionen correctament la democràcia es posa a panteixar.

divendres, 28 de febrer del 2025

LA JUTGESSA DE CATARROJA

El periodista alzireny Salvador Enguix va publicar el passat dia 9 de febrer, en La Vanguardia, un excel·lent article sobre la instrucció que està realitzant la jutgessa de Catarroja sobre la dana.

Sobra comentar que la tasca instructora se centra en les possibles responsabilitats penals. Una altra cosa són les responsabilitats polítiques, que també caldrà aclarir, tot i que ací no tenim una instructora que, amb el rigor degut, es preocupe perquè sure la veritat. En l’àmbit de la política pesa més la conveniència de cada partit que cap altra consideració. A parer meu, hi ha un punt de partida incontestable que no es pot eludir: el president de la Generalitat no estava en el seu lloc quan la responsabilitat del seu càrrec li ho exigia, i hauria de dimitir. Caldrà aclarir el que van fer els titulars d’altres càrrecs, però la dimissió del Sr. Mazón ajudaria molt a posar ordre on sols hi ha confusió en aquest moment.

I és que la situació del president és insostenible: per a previndre possibles responsabilitats penals ara sosté que no era present en el Cecopi quan es va enviar l'alerta de mòbil a la població a les 20.11 hores, ni per descomptat en els moments previs. Però aquesta al·legació, des del punt de vista polític, resulta inadmissible, ja que suposa reconéixer que el màxim càrrec polític autonòmic, en uns moments de gravetat extrema per a la població, no se sap on estava.

Fins ara, i al llarg de quatre mesos, s'havia donat per bona la versió que el president de la Generalitat havia arribat al Cecopi passades les set de la vesprada (posteriorment va començar a parlar-se de les set i mitja), per la qual cosa mai s'havia posat en dubte que Mazón estiguera en el moment d'enviar-se l'alerta i durant la seua discussió. Ara, davant la instrucció penal, ha canviat la versió que dona la Generaliat i el desconcert és absolut.

L’article del riberenc Enguix diu el següent:

La jueza de Catarroja que ha iniciado la instrucción para esclarecer la gestión de la dana que causó 227 muertos y miles de damnificados se llama Nuria Ruiz Tobarra. A partir de los autos conocidos, contundentes, es razonable concluir que la instructora, respaldada por varios fiscales, ha dejado clara su determinación por conocer la verdad de lo ocurrido y su valentía para solicitar toda la información necesaria. Esto incluye a todas las instituciones y organismos implicados, comenzando por el Cecopi y Emergencias, seguido de la Generalitat Valenciana, el Gobierno y entidades como la Confederación Hidrográfica del Júcar (CHJ) o Aemet, que desempeñaron un papel crucial en los días previos y durante la fatídica jornada del 29 de octubre. En adelante, cada paso de esta instrucción llevará el nombre de la jueza; recuerden, Nuria Ruiz Tobarra.

Este escenario explica, en parte, el nerviosismo que se ha desatado en las administraciones y sus representantes políticos, quienes directa o indirectamente tomaron decisiones relacionadas con la gestión de la tragedia. Actores del poder que, cada uno a su manera, están construyendo relatos defensivos dirigidos más para preparar el terreno ante la instructora que pensando en una opinión pública ya agotada por las múltiples versiones, acusaciones, desmentidos e incluso bulos difundidos en todos los medios, tanto tradicionales como digitales. Estas interpretaciones interesadas y/o parciales perderán relevancia cuando la jueza comience a citar, uno a uno, a todos los responsables para examinar el papel que desempeñaron durante aquellas horas dramáticas en las que los cadáveres flotaban en las aguas que inundaron decenas de localidades valencianas.

No parece esta jueza dispuesta a perder el tiempo, a pesar de los intentos de algunas administraciones por retrasar la entrega de documentación o aclaraciones solicitadas. Su ritmo es tan acelerado que las comisiones de investigación creadas en Les Corts Valencianes y en el Senado podrían quedar en un segundo plano, ya que la instrucción judicial avanza a gran velocidad. No sería extraño que los citados, ya sea como testigos o imputados, declaren primero ante la jueza que ante las comisiones parlamentarias. Este ritmo ha llevado a que varios políticos y gestores estén preparando ya sus defensas con la ayuda de reputados letrados, no solo valencianos. No se descarta, en el futuro, un macrojuicio con decenas de abogados involucrados.

Recomiendo leer las informaciones publicadas sobre los autos de la jueza, especialmente el más reciente. Consultados un juez y un periodista especializado en tribunales, ambos coinciden en que la instructora está estableciendo un “marco” de investigación basado en las querellas presentadas por los afectados y por quienes perdieron a seres queridos en la dana. Este marco sugiere la hipótesis judicial que apunta a que no se alertó adecuadamente a la población sobre lo que se avecinaba, y busca conocer con detalle cómo fluyó la información durante aquel día entre las instituciones. Además, con ambición, ya que ha solicitado incluso los contenidos emitidos por los medios de comunicación durante la tragedia. Se inicia una instrucción larga y compleja; yo viví en persona la del caso de la rotura del pantano de Tous, que tardó 15 años en resolverse.

La jueza de Catarroja ha decidido esclarecer la verdad y abrir la puerta a que la justicia actúe. Es lo que quieren los afectados, que a estas alturas rechazan todas las estrategias de comunicación diseñadas para eludir responsabilidades ante la sociedad. Tacticismo que, en estos momentos, no solo no sirve de nada, es que además irritan a los damnificados. Los periodistas, de hecho, estaremos muy atentos a los pasos que dé la instructora. Se llama Nuria Ruiz Tobarra, y su trabajo podría convertirse en uno de los episodios más relevantes de la historia judicial en España.