VERITAT, INTERÉS I LLEIS

VERITAT I INTERÉS

Qui vulga saber, primer haurà d’escrutar atentament la realitat i amb molta paciència tractar de resoldre el trencaclosques, perquè la veritat no es cobra mai d’una peça sinó a miquetes que cal arreplegar d’ací i d’allà. De vegades, un tros de veritat es fa evident sense necessitat de capgirar les coses, altres vegades la peça cobejada ens obliga a continuar la recerca fins a arribar al més secret amagatall. Així és la veritat: capriciosa, però també misteriosa i subtil, perquè mai no es dóna sencera. Per això la veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir, s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una “vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li “aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero”.

Foto de J. Vicente Doménech

Si ens fixem en la nostra vida quotidiana, és ben fàcil adonar-se que la veritat entra en conflicte amb diverses formes d’irracionalitat, que són les que sovint triomfen. Una d’aquestes formes és la que iguala la veritat amb la mentida, a força de considerar que importa més com es diuen o es presenten les coses que no el seu paregut amb la realitat. En una societat mediàtica, aquest “gran engany” és ben fàcil de vendre si u compta amb el control dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, cosa que està reservada a cercles molt reduïts de ciutadans. El gran repte de la democràcia actual és afrontar aquesta subordinació de la veritat (saber què és millor fer quant al medi ambient, les relacions internacionals, les desigualtats socials i tantes altres coses de general transcendència) a l’interés particular (la conveniència de determinats individus o grups socials, religiosos, econòmics o polítics) per invertir-la, i així que puguen prevaldre en cada moment els interessos generals. Però això sols podrà aconseguir-ho una democràcia ben fonamentada, és a dir, que compte amb ciutadans preocupats pel procomú i que, per haver assolit un cert grau de maduresa, educació i cultura, no es deixen manipular.

LLEIS SENSE EMBUTS

Un recurs del qual es val sovint el poder per convéncer els ciutadans de les seues bones intencions de cara a resoldre un problema, és fer-nos creure que la seua solució s’esdevindrà per la via d’una reforma legal. Tanmateix, no sempre resulta exitós aquest propòsit, i una vegada aprovada la nova normativa ens trobem davant d’una realitat que no ha canviat gaire respecte de la situació anterior. Aleshores, el que haurem de preguntar-nos és si la normativa derogada era ineficaç i imperfecta, o si pel contrari l’arrel de la qüestió no era tant la llei quant la seua maldestra aplicació pel propi poder. I quan parlem de “maldestra aplicació” no ens referim tan sols a una mancança de diligència o de voluntat a l’hora de fer-la complir, sinó també a tota una variada mostra de subtileses que, malgrat contradir l’esperit de la norma, són enginyades i consentides pels qui tenen encomanada com a responsabilitat principal la funció d’aplicar i interpretar les lleis.

Sóc dels qui pensen que l’exercici de la funció de legislar, igual que passa amb tantes altres activitats humanes, ha de donar més importància a la qualitat que no a la quantitat. Però de res no valdrà promulgar una llei excelsa si després resulta inaplicada o tergiversada. Al capdavall, tan injusta és l’aplicació d’un text legal dolent com la inaplicació de la millor de les lleis o, el que encara és pitjor, la seua aplicació discriminatòria, que fa recaure tot el pes de la llei sols sobre els ciutadans més indefensos.

No cap, però, la resignació ni l’acceptació d’aquestes desigualtats efectives com si foren normals o indefugibles. La primera cosa que cal exigir d’una llei aprovada pels parlaments és el seu compliment general i sense embuts. És un deure democràtic elemental, que ve dictat pel mateix sentit comú. Per això, la qualitat d’una democràcia haurà de jutjar-se per la seua capacitat de fer que les lleis s’apliquen, i no –com volen fer-nos creure alguns polítics– pel número de lleis publicades.