SOBIRANIA POPULAR

El pacte democràtic sobre el qual s'assenta la Constitució de 1978 no s'ha trencat perquè encara està recolzat majoritàriament, però ha patit un fort doble embat com a conseqüència de la crisi econòmica i la crisi territorial. Una Constitució suposa el reconeixement d'uns drets a tots els ciutadans i l'existència d'unes institucions que garanteixen el respecte d'eixos drets. En canvi, la crisi de 2008 ha suposat que les desiguatats s'incrementen i que s'aproven unes reformes (constitucional, laboral, fiscal, etc.) que han impactat molt negativament tant sobre les economies domèstiques de les classes treballadora i mitjana com sobre l'estat anímic i les conviccions de milions de ciutadans que han vist com la democràcia no els ha protegit com esperaven.
Pel que fa a la crisi territorial, cal dir que està íntimament unida a la crisi econòmica. El descontent de la ciutadania ha propiciat que les tensions territorials preexistents s'aguditzen, en un moment en què resulta més necessari que mai que tothom reme en la mateixa direcció. Crec oportú recordar que la ruptura del pacte territorial porta implícit un conflicte d'interessos entre els drets dels que volen separar-se i el dret dels que volen mantindre's units. I un conclicte així sols es pot resoldre dins del Dret en una societat civilitzada.
És clar, per tant, que a hores d'ara resulta necessari escometre una reforma constitucional que corregisca els desequilibris que s'han generat i done un nou impuls al conjunt de la societat, a la qual hi ha que proveir de noves il·lusions. En aquest sentit, em sembla fecunda la idea que aporta el constitucionalista Rafael Bustos quan diu el següent:
Es en los errores de la democracia representativa constitucionalizada en la norma y en la práctica donde se encuentra el origen de buena parte de la crisis actual, por lo que ignorar la democracia más activa en la reforma puede conducirnos al desastre. Y si es más democracia lo que necesitamos, comencemos la reforma por el más simbólico de los preceptos que la regulan: el artículo 1.2. En él se afirma lo que para algunos es un oxímoron constitucional: La soberanía nacional reside en el pueblo español. Oxímoron porque si la soberanía reside en el pueblo sólo puede ser popular y nunca nacional; a no ser que usemos como intercambiables los conceptos de nación y pueblo. A mi juicio no lo son, y conviene deshacer ese equívoco. La soberanía de la comunidad política llamada España reside en su pueblo. No es una soberanía ni de nacionales españoles, ni de naciones componentes del pueblo. Es la soberanía de los ciudadanos españoles. Ciudadanos a secas. Sin que sus identidades (nacionales, lingüísticas, religiosas, etc.) sean determinantes de su pertenencia al mismo. Y por ello con un pleno y exquisito respeto a las que cada uno profese.
M'ha agradat llegir aquestes línies, per la seua llucidesa, ja que sempre s'oblida en els debats entre "independentistes" catalans i "unionistes" espanyols una qüestió que és fonamental: si hi ha hagut un Franco, som tots els que l'hem patit (valencians, asturians, castellans, catalans, etc.), i si hi ha hagut una retallada injusta dels drets laborals, som tots els que també estem patint això. El debat entre els uns i els altres no és un debat entre Rajoy o Sánchez i Mas, Puigdemont o Torra, sinó un debat entre uns ciutadans i uns altres ciutadans. Tots plegats som sobirans i, per tant, som tots (47 milions) els que ens hem de posar d'acord.