El que més m'agrada de "La plaça del Diamant", de Mercè Rodoreda, és la seua naturalitat. Els personatges de la novel·la són absolutament creïbles. Les seues actuacions sempre semblen coherents amb la seua manera de ser i el context en què es desenvolupen. L'argument no resulta en cap moment forçat: el que ens conta l'autora és una història prou comuna en les circumstàncies de temps i d'espai que emmarquen el relat. La ideologia de l'autora no s'hi deixa a penes sentir, perquè el bé i el mal estan presents en l'obra d'una manera entreverada, com passa en la mateixa vida. Això és ben digne de destacar, perquè vivim un temps en què a molts escriptors se'ls en va la mà i utilitzen els seus escrits per representar autèntics estereotips, que no pensen ni actuen com les persones de carn i os sinó d'acord amb uns dogmes i patrons preestablerts. A hores d'ara, resulta sorprenent que la manipulació ideològica estiga ben vista literàriament. Però eixa és la realitat: es carreguen les tintes per donar una visió simplificada dels conflictes humans, com si el lector sols fóra capaç de distingir entre el blanc i el negre.
Si comparem els ingredients d'aquesta extraordinària novel·la i els que hui dia estan de moda, podem establerir les diferències següents:
- Mercè Rodoreda ens conta la història d'una dona que, com tantes altres, davant de les dificultats que li planteja la vida, fa el que li pertoca per tirar endavant. No necessita l'autora inventar-se cap misteri, ni cap trama envitricollada: amb la pròpia vida en té prou per arrodonir la història que ens vol contar. Tot el que passa pot resultar previsible, des del punt de vista d'un lector avesat a experiències tremendistes, però és sorprenentment original i encisador, perquè la qui ens parla és la protagonista, que deixa en cada frase un tret de la seua personalitat i de la seua manera de sentir i d'acarar la vida. A partir d'ací, el que podria haver sigut una història local s'alça per damunt dels aspectes individuals i esdevé una història d'abast universal.
- Un autor "modern", dels qui escriuen novel·les hui en dia seguint els dictats de la moda i el mercat, el que farà és primer inventar-se una història ben complicada, amb personatges forçadament interessants, que no viuen experiències quotidianes sinó excepcionals. Res del que hi trobarà el lector serà versemblant, però en canvi podrà passar-se una bona estona llegint un text gruixut ple d'esdeveniments singulars i d'enfàtiques declaracions que ningú no escolta en la realitat, però que queden molt bé sobre el paper com una mostra inestimable de fidelitat a una idea.
En resum, els personatges de Mercè Rodoreda són coherents amb la seua vida, mentre que els personatges de moda es limiten a ser coherents amb les idees del seu autor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada