divendres, 19 d’octubre de 2018

LA MORT D'ISOLDA

Kirsten Flagstad, en el paper d'Isolda
Segons Schopenhauer, filòsof romàntic, el món és dominat per una voluntat insadollable. La seua visió de la vida, doncs, és pessimista perquè mai ningú no s'hi troba del tot satisfet, sempre en volem més i això ens fa sentir-nos desgraciats. Hi ha, per tant, una reacció front als ideals de la Il·lustració, que proclamaven l'imperi de la raó com a l'instrument del progrés i l'essència de l’activitat científica i tècnica. En el món de Schopenhauer, els actes humans i les lleis de la física no s'expliquen des d'un punt de vista racional, sinó desde la irracionalitat. És la cansera i el desengany, la voluntat cega, la fatiga crònica, el que ens empeny a actuar. La història és concebuda com un cercle que dóna voltes sobre si mateix. En aquesta visió de la història no té sentit referir-se al progrés, però tampoc a una regressió. Canvien els personatges, entren en l’escenari del món i, al cap d’un temps, moren, però irrompen nous personatges en el mateix teatre per a continuar la funció. La història esdevé així una fatalitat còsmica, una suma d'esdeveniments sense orientació final, i solament és possible d’alliberarse’n en un instant de plenitud.
L'òpera wagneriana, Tristany i Isolda, s'inspira en aquestes idees de Shopenhauer: Isolda mor d'amor, en un d'eixos moments suprems en què hi ha un contacte entre la nostra condició finita i l'experiència de l'infinit. És romanticisme en estat pur el que es conté en les paraules que diu Isolda abans de morir:

En el fluctuant torrent,
en la ressonància harmoniosa,
en l'hàlit infinit
de l'ànima universal,
en el gran Tot...
perdre's, submergir-se...
sense consciència...
suprem goig!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada