Opinem a partir dels fets actuals o històrics, però els fets en si mateixos no són opinables: un pot manifestar que no li agrada que ploga, però no pot negar l'evidència de la pluja.
Com que vivim en un temps on la propaganda ens fa dubtar de tot, és ben fàcil negar els fets i, a més, com que hi ha la possibilitat d'escampar la mentida a través de les xarxes socials, qualsevol eixerebrat o malvolent té al seu abast la possibilitat de contribuir, junt amb molts altres de la seua espècie, que la representació falsa de la realitat passe a ocupar el paper de la cosa representada, i així es perd no sols la preeminència de la veritat sobre la mentida, sinó la mateixa veritat ja que els fets són desplaçats pels no-fets.
En una societat democràtica, on tothom es pot informar lliurement, resulta sorprenent que haja avançat tant l'engany i la mentida, a tots els nivells. Com diu Sánchez Pintado, referint-se a la mentida política, "un dels indicadors més sensibles de la qualitat democràtica d'una societat és la quantitat i el tipus de mentides públiques que circulen en ella sense provocar la reacció del cos social". Perquè cal presuposar que, en una societat lliure, la gent no és pas tan ximple, i davant de mentides mancades d'un mínim de versemblança resulta impossible l'engany si no va acompanyat, en molt bona mesura, de l'autoengany. I aquest tipus de plantejaments són més propis de les societats totalitàries que no de les democràtiques.
Com diu Koyré, "segons l'antropologia totalitària, el pensament, és a dir, la raó, la capacitat d'esbrinar el que és vertader i el que és fals, és una cosa molt escasa i molt poc estesa arreu del món; pertany a les elits i no a la massa, que està guiada, o millor dit, moguda per l'instint, per la passió, pels sentiments i pel ressentiment. No sap pensar. Ni sap el que vol. Tan sols obeir i creure".
Jo no dic que les societats democràtiques, tal com nosaltres les coneixem, hagen arribat a aquest extrem, però resulta palés que hi ha una tendència clara a produir mentides de manera massiva, i que proliferen les formes de desinformació i de control de l'opinió pública. Front a aquesta hipertròfia de la mentida, l'única reacció democràtica possible és, per descomptat, la força del pensament, però això sols serà possible si els ciutadans estem a l'aguait i no caiguem en el conformisme.
Cal no oblidar que hui en dia la informació, en gran nombre de casos, és també desinformació. Segons el pensador racionalista francés Revel, s'ha abandonat el coneixement objectiu dels fets i la seua corresponent anàlisi racional, per a substituir-los per una exposició arbitrària, impregnada de judicis de valor subjectius. I això passa perquè l'informador no actua de bona fe, sinó que es limita a extraure unes conclusions prefabricades, fruit d'una deformació o selecció prèvia de les dades. Fet i fet, el que domina és la comunicació i no la informació.
Com que vivim en un temps on la propaganda ens fa dubtar de tot, és ben fàcil negar els fets i, a més, com que hi ha la possibilitat d'escampar la mentida a través de les xarxes socials, qualsevol eixerebrat o malvolent té al seu abast la possibilitat de contribuir, junt amb molts altres de la seua espècie, que la representació falsa de la realitat passe a ocupar el paper de la cosa representada, i així es perd no sols la preeminència de la veritat sobre la mentida, sinó la mateixa veritat ja que els fets són desplaçats pels no-fets.
En una societat democràtica, on tothom es pot informar lliurement, resulta sorprenent que haja avançat tant l'engany i la mentida, a tots els nivells. Com diu Sánchez Pintado, referint-se a la mentida política, "un dels indicadors més sensibles de la qualitat democràtica d'una societat és la quantitat i el tipus de mentides públiques que circulen en ella sense provocar la reacció del cos social". Perquè cal presuposar que, en una societat lliure, la gent no és pas tan ximple, i davant de mentides mancades d'un mínim de versemblança resulta impossible l'engany si no va acompanyat, en molt bona mesura, de l'autoengany. I aquest tipus de plantejaments són més propis de les societats totalitàries que no de les democràtiques.
Com diu Koyré, "segons l'antropologia totalitària, el pensament, és a dir, la raó, la capacitat d'esbrinar el que és vertader i el que és fals, és una cosa molt escasa i molt poc estesa arreu del món; pertany a les elits i no a la massa, que està guiada, o millor dit, moguda per l'instint, per la passió, pels sentiments i pel ressentiment. No sap pensar. Ni sap el que vol. Tan sols obeir i creure".
Jo no dic que les societats democràtiques, tal com nosaltres les coneixem, hagen arribat a aquest extrem, però resulta palés que hi ha una tendència clara a produir mentides de manera massiva, i que proliferen les formes de desinformació i de control de l'opinió pública. Front a aquesta hipertròfia de la mentida, l'única reacció democràtica possible és, per descomptat, la força del pensament, però això sols serà possible si els ciutadans estem a l'aguait i no caiguem en el conformisme.
Cal no oblidar que hui en dia la informació, en gran nombre de casos, és també desinformació. Segons el pensador racionalista francés Revel, s'ha abandonat el coneixement objectiu dels fets i la seua corresponent anàlisi racional, per a substituir-los per una exposició arbitrària, impregnada de judicis de valor subjectius. I això passa perquè l'informador no actua de bona fe, sinó que es limita a extraure unes conclusions prefabricades, fruit d'una deformació o selecció prèvia de les dades. Fet i fet, el que domina és la comunicació i no la informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada