dilluns, 14 de gener del 2013

SOBRE EL RIGOR

Una de les coses que més m’indigna del comportament dels partits polítics, és comprovar com sovint fan dependre, d’una manera absoluta, la valoració de l’honradesa i la rectitud dels seus militants situats en el govern o en llocs de representació, d’una sentència condemnatòria dels tribunals de justícia, és a dir:
1er. Si en el curs de la investigació judicial, apareixen proves més que evidents de corrupció, prevaricació, malversació, etc., tan aviat el jutge declare, per exemple, prescrit el delicte o anul·le unes proves decisives per raons formals, el partit polític, com que la sentència és absolutòria, també absoldrà pel seu compte el polític implicat en fets ètica i jurídicament impresentables, i tractarà de rehabilitar-lo o de fer com si res no haguera passat, confonent la veritat judicial amb la realitat, que pot ser coneguda perfectament pel propi partit, sense necessitat que hi intervinga un jutge.
2n. El partit polític, encara que òbriga un expedient intern o cree una comissió d’investigació, normalment no està interessat a saber la veritat, pel que fa als seus militants, i mira cap a un altre costat per evitar que es conega.
Jo pense, com molts altres ciutadans, que caldria actuar d’una manera distinta, i que tot partit polític hauria d’anar per davant en la salvaguarda de la moralitat dels seus dirigents i militants. Tanmateix, no ho fa, i cal preguntar-se per què.
Algunes de les possibles explicacions són les següents:
1ª. La por: pot ser que el partit polític tema la pèrdua del govern o del recolzament electoral, si s’arriben a conéixer els fets en tota la seua profunditat.
2ª. L’interés: al partit polític pot interessar-li protegir els seus corruptes o prevaricadors, perquè els necessita per practicar el joc brut que li permetrà arribar o mantenir-se en el poder. També pot passar que el propi partit siga el primer interessat a amagar-ho tot, ja que està implicat en les actuacions il·lícites, per raons de finançament.
3ª. La mediocritat: el partit polític pot estar dirigit per mediocres que no són capaços o no volen tenir idees pròpies sobre el que significa situar l’interés general per damunt del particular. Així, els poders fàctics ho tenen ben fàcil per manipular i corrompre els governats.
Aquestes tres raons, és clar, poden donar-se totes alhora o per separat.
Finalment, cal preguntar-se per què els ciutadans, de vegades, no castiguen electoralment els partits polítics que amaguen o disculpen la seua corrupció.
La resposta, a parer meu, és la següent: vivim en una societat on el rigor no es valora el que caldria, però ja deia CICERÓ que no pot haver-hi llibertat sense un rigorós compliment de les lleis.
El rigor és, doncs, un valor molt important en aquests temps tan difícils, perquè és una exigència de la qual se’n deriven pautes concretes de comportament responsable, tant a nivell social com individual. El rigor és la faena ben feta, pagar el preu just, el compliment del deure, el sentit de la responsabilitat, la reflexió abans d’actuar, la negació de la demagògia. El rigor és el sentit comú i també el sentit del ridícul, saber molt bé el que és la vergonya, administrar els diners públics com ho faria un bon pare de família, tractar a tots per igual, sotmetre el poder a controls efectius, que siguen els governants elegits pels ciutadans els qui prenguen les decisions, i no els poders ocults. El rigor és, en fi, eixa qualitat que tenen aquells veïns, amics o coneguts que ens semblen bellíssimes persones.

4 comentaris:

  1. Molt interessant l'entrada, Robert, i més venint d'un poeta com tu que, a més a més va i sap de lleis.
    Els meus pares divideixen la humanitat en dos grups: honrats i deshonrats. No cal dir en quin grup humà es troben els polítics (no tots, caldria insistir-hi) que han assumit les pautes de comportament que tu exposes ací.
    La pregunta que tu et fas, i ens fem tothom que ens considerem gent honrada: per què el poble continua sense castigar aquest comportament? Crec que pot ser per dos motius igualment nefastos: o bé perquè s'ha estès aquella creença que tothom és igual, i que qui no peca, pecarà. O bé, perquè la immensa majoria de la gent normal continua emmirallant-se en aquesta gentola, i si poguera, voldria progressar de la mateixa manera que han progressat ells (i elles).
    També sol dir mon pare que les persones no noem si no és a base de garrot. I és trist, però jo cada vegada hi estic més d'acord.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla fonamental prendre l'honradesa com un tret bàsic per classificar les persones, ja que els honrats són víctimes dels deshonrats, i això no es pot consentir en una societat que es diu democràtica.

      Elimina
  2. Com de costum, molt bones les teues reflexions, Robert. Lamentablement vivim en uns temps i una societat, la valenciana i l'espanyola, que sembla que s'interessa molt més per les coses banals que no pel que vertaderament ens hauríem d'interessar. Pel contrari, en els últims anys s'hagueren donat uns resultats electorals bastant diferents.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La banalització va unida a la falta de rigor, que critique. Si la gent defuig calfar-se el cap, és molt fàcil que acabe consentint les injustícies.

      Elimina