Quan era un xiquet, recorde que el mes de maig em
semblava meravellós. En eixa edat, jo crec que els paisatges, les persones, el
mateix oratge, els mirem tal com se'ns presenten davant dels ulls. No tenim encara, a dintre
nostre, el pòsit que hi deixen les experències vitals que ens fan
mirar les coses acolorint-les amb els nostres records i estats anímics. Per això dic que quan era un infant el mes de maig era el més
bell, perquè el dia s’allargava i el bon temps convidava a eixir al carrer, a
compartir tota mena de jocs amb els altres infants. I, sobretot,
maig era bell perquè jo sabia mirar-lo tal com era.
El que passa, quan ens fem grans, és que anem
carregant-nos de preocupacions i penes, que a poc a poc van minvant el nostre
entusiasme per tot allò que abans admiràvem. I el mes de maig ja no ens impressiona tant, perquè ja no el podem veure igual que el vèiem d’infants. Però som
nosaltres els qui hem canviat; el mes de maig segueix intacte, oferint-nos la seua
bellesa radiant.
Hi ha un poema de José Hierro, titulat “El pasaporte”,
que ens comunica molt profundament la importància que té el pas del temps en la
nostra manera de mirar el món. El poema està concebut com un monòleg dramàtic. És un lament sobre el retard amb què arriben les coses. El poeta sempre havia volgut anar a París i escapar de la repressió que es vivia a Espanya. Tanmateix va arribar a la ciutat amb aproximadament 60 anys, ja que durant el règim franquista se li va negar durant molt de temps l'expedició del passaport. És un dels meus poemes preferits, i tot
seguit transcric un fragment i vos adjunte un audio amb la veu del poeta recitant-lo:
El pasaporte era en mi
mano
una orden de libertad
que llegó veinte años
tarde.
Entonces, en su día, en mi
día,
hubiera yo besado las
piedras de París,
cantado bajo un cielo
irrepetible,
quemado el aire con mi
vida...
... Quemado el aire. Ya no
es hora. Gracias
de todos modos. Has
llegado tarde.
Sé bienvenido con mi
fotografía,
datos y cifras personales,
mi profesión, mi edad, mis
tantas cosas olvidadas o desterradas.
Ahora ya da lo mismo
Londres, París, Madrid.
Igual música llevan el
Támesis, el Sena, el Manzanares.
Esta serenidad (o
indiferencia: como queráis llamarlo)
dan los días. Incluso
puedo mezclar en un poema,
sin temor al ridículo,
estos nombres de ríos
navegables y abiertos —Sena, Támesis—,
con los de cauces casi
secos —Manzanares:
San Sebastián de flechas
gongorinas, lopescas, quevedescas.
Porque no es hora ya de
engrandecer,
de idealizar, de mentir
bellamente,
sino que es hora de
reconocer
y de aceptar, sin canto y
sin pasión,
como si ante un notario
hiciese testamento
momentos antes de mi
muerte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada