Sempre em fou benvolgut aquest
solitari tossal
i
aquesta tanca, que una gran part
de l'últim
horitzó no em deixa veure.
Quan,
assegut, contemple inabastables
espais
al lluny i sobrehumans
silencis
de fondíssima quietud,
el pensament
em subjuga tant que per molt poc
el cor
no se m’espanta. I, com que el vent
murmureja
enllà de la bardissa,
l’infinit
silenci a aquesta veu
vaig
comparant, fins que em sobrevé l'etern,
les
estacions mortes, i també la present,
amb el
seu so encara viu. Així, aquesta
immensitat
inunda el meu pensament
i
naufragar m'és dolç en aquesta mar.
(Traducció de Robert Cortell)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada