dissabte, 17 d’agost de 2019

DOLOR

He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Compartírem tantes coses,
al llarg de tants anys, que el meu cor
es va amerar per sempre del teu dolor,
i també –per què no?– de la teua esperança.
Jo vaig descobrir la tristesa mirant-te als ulls,
i això no s’oblida. La tristesa que guardaves
per a tu sol, com qui guarda un secret.
El secret més amarg.
Quan es tenen disset anys, els cossos
es mouen per pura set de llum. Aleshores
no és just haver d’aprendre a maleir la solitud.
No és temps encara. Però tu aprengueres
ben prompte que la vida no és justa,
i això no es perdona.
¿Què nega la mort
quan la vida ens humilia?
Potser la vida
és sols un presagi
que la mort confirma.
He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Després de conviure tant de temps
amb la teua absència, un gran dubte
encara em sotraga.
Necessite saber què he de fer
amb el dolor que m’encomanares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada