L'ORDINADOR GELÓS

“I ara d’amors cativat me veig molt fora raó”

Joan Timoneda

1

Aquell ordinador no era gens corrent. Anna el va comprar en una tenda dedicada a la venda d’equips informàtics de segona mà, i des del primer dia es va adonar que no tenia un bon capteniment. En engegar-lo, sentia una sensació estranya, tal com si l’observaren des d’un lloc indeterminat de l’habitació. Sense voler, li venien al cap les paraules del venedor: “Aquest ordinador pertanyia a un jove de la teua edat; el pobre s’ha tornat boig per culpa d’un desengany amorós”. Mal per mal, els primers mesos va poder utilitzar-lo amb una certa normalitat; tret dels dies que li plantava cara i s’entestava a fer-li canviar paraules ben escrites, excedint-se de l’estricta funció correctora que calia esperar del programa de processament de textos. De primer antuvi, ella acceptava resignadament aquestes deficiències, sabedora que això era el preu addicional que havia de pagar per no poder comprar-se un ordinador nou.

L’alarma es va disparar un dissabte, a altes hores de la nit, després que Anna acabara d’escriure una nota adreçada a Joan, el jove que eixia amb ella.

El que va escriure, era el següent:

“Joan: no podré veure’t fins a dilluns. Els meus pares s’han entossudit que els acompanye al poble dels avis, a passar el diumenge. No et queixes, que jo m’avorriré més que tu. Un petó. Anna”.

El que va eixir per la impressora, fou aquest text:

“No et refies d’ell, que no t’estima ni la meitat que jo. A més, has de saber que t’enganya amb una altra. De moment, no puc dir-te qui sóc, potser tu ho endevinaries si fores capaç de sentir la meua mirada estremida damunt de tu”.

Quan Anna, tota esbalaïda, va comprovar que l’ordinador havia trabucat la seua nota per una altra de ben distinta, la primera reacció que va tenir fou parar-se a buscar una explicació lògica al que havia passat. El cap li bullia: “Anna, tranquil·la, que tu no creus en bruixeries. Ací ha passat quelcom difícil de capir, però totes les coses tenen un perquè, i a poc que sigues perspicaç l’esbrinaràs. Primer de res, fixa’t que la nota no diu a qui va dirigida; per tant és possible que no sigues tu la seua destinatària. En segon lloc, cal advertir que l’escrit amaga més que no ensenya: és cert que parla d’un engany amorós, però no anomena qui enganya a qui ni amb qui. A més, no hi ha cap referència al seu autor ni a la data. És, per tant, un document sospitós, indigne de ser tingut en compte, per bé que el seu misteriós final excite la imaginació”.

Però aquests raonaments no la van deixar del tot convençuda; unes preguntes seguien rondejant-li el cap: “¿Qui haurà estat el redactor de la nota? ¿Com és possible que jo escriga una cosa i la impressora en transcriga una altra?”. Per sortir d’aquests dubtes, va intentar recuperar el seu missatge original, però havia desaparegut de l’ordinador sense deixar petja. Tampoc no figurava la nota anònima en cap arxiu informàtic. Tot era volàtil, fugisser: paraules que s’esfumaven després de ser escrites, lletres impreses que no tenien un origen clar. Pot ser que la lògica no fóra suficient per a explicar-ho tot. Era més humà que no lògic tot aquell despropòsit.

Anna va provar de nou a escriure la nota, però no hi havia manera de fer anar per la drecera aquell ordinador: novament, la impressora va transcriure el text equivocat, i tot es va reperir de la mateixa manera d’abans.

El neguit es va apoderar de la ment jove d’Anna, i va començar a rosegar el seu cervell: “Que no serà veritat el que diu aquesta nota? L’altre dia vaig veure Joan comarejant amb Cristina. Aleshores, no en vaig fer cabal, però ara comence a dubtar”.

De tota manera, a Anna li importava ben poc el que fera Joan: si preferia anar-se’n amb una altra, pitjor per a ell; ja trobaria algú que ocupara el seu lloc. El que realment la turmentava era la possibilitat que aquella nota tinguera un propòsit: “Si fóra de veres el que diu aquesta nota, em trobaria davant una prova inatacable de l’existència del més enllà”. Anna, en pensar això, es va esgarrifar.

Aquella nit no va poder dormir. No es podia traure del cap el que acabava de passar-li: “La primera cosa que faré dilluns serà assabentar-me si és certa la història de Joan amb Cristina”.

2

No li va costar gaire informar-se sobre les infidelitats de Joan. El mateix diumenge últim, que Anna no havia pogut eixir amb ell, se n’havia anat amb Cristina a la discoteca. A poc que va indagar, va quedar clar i ras que tots dos es veien d’amagat.

L’ordinador tenia raó! Tota inquieta, Anna es va dirigir a sa casa. Necessitava demostrar-se que havia estat una casualitat. Ràpidament va engegar l’ordinador, per veure si tenia algun missatge nou. En efecte, de manera automàtica, va aparéixer a la pantalla el text següent:

“Anna: jo no t’enganyaré mai. Et necessite perquè estic malalt. Sols el teu amor podrà recompondre les enrunes d’allò que un dia vaig ser”.

Potser era una ombra que volia comunicar-se amb ella, o un silenci de segles que ara es despertava. ¿Per què havia de ser ella, i no una altra persona més inclinada a creure en la màgia, l’escollida per a mantenir un contacte amb el món d’ultratomba?

Després del que havia vist, no li estranyava pas que l’anterior propietari de l’ordinador s’haguera tornat boig. Ella també estava en camí de perdre el seny. Però també era possible una altra explicació més racional: “Potser l’ordinador no fa més que executar un programa dissenyat per un foll d’amor”.

Per un moment, li va paréixer que l’ordinador s’apagava sol, però era una falsa impressió. Sobtadament, va començar a fer pampallugues multicolors, com si volguera atraure-la cap a si. Ella tenia por, hauria volgut fugir i oblidar-se, per sempre, d’aquell malson. Tanmateix, no gosava de moure’s de la cadira, ni tan sols d’apartar la vista de la pantalla, abstreta com estava en el que allí passava: era com si l’ordinador estiguera imitant, a la seua manera, el ritual que segueixen algunes bestioles per aparellar-se.