De la finestra estant,
aguaite
el moviment perpetu de
la gent
que va i ve, com si
presagiara
el greu perill d’estar-se quieta.
Em reconec als seus
ulls,
i quan creuen el seu
esguard
amb el meu sent
compassió
de la nostra mirada eixorca.
Res no queda d’aquella
creença
que un dia llunyà ens
unia.
Ara callem, i en la
distància
sols la solitud ens
convoca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada