"DUBLINESOS", DE JOHN HUSTON

Una de les pel·lícules més poètiques de la història del cine és Dublinesos, de John Huston, basada en el recull de contes homònim de James Joyce, principalment en l'últim relat que porta per títol Els morts. Aquest film està ple de detalls i moments memorables, que tenen lloc, primer, a la casa de les ties ancianes del protagonista, l'acadèmic Gabriel Conroy, que celebren amb un sopar el dia de Reis amb la companyia de familiars i amics, i després a la cambra de l’hotel on s’allotgen Conroy i la seua esposa. Al llarg de la velada, es posa de manifest que l'acadèmic és una persona insatisfeta, que està més pendent de si mateix que dels altres. Estima la seua dona, però mai ha dedicat un temps a conéixer-la bé, i això fa que ignore els sentiments més profunds de Gretta. Quan aquesta, en sentir una cançó, recorda una trista història que va marcar la seua vida, es posa de manifest la riquesa de la seua vida interior, i Conroy resta abatut en descobrir que es troba molt lluny del seu món. 

Una de les escenes més emocionants de la pel·lícula és aquella en què un dels convidats recita un poema irlandés molt antic. Fa així (el transcric en castellà, perquè és en aquest idioma com l’he pogut aconseguir):

Promesas rotas

Es tarde. Anoche, el perro hablaba de ti.

El pájaro hablaba de ti en el profundo pantano.

Decía que tú eres el ave solitaria a través del bosque,

y que probablemente sigas sin pareja hasta que me encuentres.

Que me diste tu palabra y me mentiste,

y que estarías junto a mí cuando se reunieran los rebaños.

Te llamé con un silbido y trescientos gritos,

pero allí no había más que un corderillo balando.

Me prometiste algo difícil de conseguir: un barco de oro bajo un mástil de plata,

doce ciudades, cada una de ellas con un mercado y un bello patio blanco al lado del mar.

Me prometiste algo que no es posible: que me regalarías unos guantes de piel de pescado,
que me regalarías unos zapatos de piel de pájaro y un vestido de la mejor seda de Irlanda.

Mi madre me dijo que no hablara contigo, ni hoy, ni mañana, ni el domingo.

Pero eligió un mal momento para decírmelo:

fue como cerrar la puerta cuando ya habían robado la casa.

Tú me has dejado sin este.

Tú me has dejado sin oeste.

Me has dejado sin lo que había ante mí y sin lo que había detrás de mí.

Tú me has quitado la luna, tú me has quitado el sol también.

Y, (mi terror es inmenso): tú, incluso, me has arrebatado a Dios.