–Ja s’acosta el meu aimat
amb sa melena daurada;
sento la forta patada
del briós cavall nevat!–
Miquel
Duran de València
A Carme Gregori, Josep Lacreu,
Maria Izquierdo i
Robert Escolano
I
Ella sempre somiava
sota una lluna
prohibida
i a l’hora de la
partida
el desig la
trastornava.
Ignorava el fosc
perquè
d’un amor
desdibuixat;
sols procurava el
sembrat
que inventava el
seu deler.
A cau d’orella,
la veu
imaginada
entonava
un cant breu:
“Vine amb mi, dolça
companya,
abans que no siga
tard”.
Despuntava, entre
cards,
l’esperança.
II
Cavalls nevats
travessaven
una boira de
tristor;
sols defugia el
dolor
obrint finestres
daurades.
El misteri de la
nit
no li donava
respostes,
només paraules
recloses
entre el silenci
i el crit.
I quan a l’hora
de l’alba,
per fi, s’alçava
del llit,
abraçava
la frescor del
nou matí,
com si res més li
importara.
Sols la frescor tendra i clara
del matí.
III
–Allà on vaig,
m’acompanyes,
tot i que mai he
sabut
com em miren els
teus ulls–.
Així, les hores
ingrates
solcaven la seua
vida
a una quimera
viva,
com adormida
fulgor.
–Vinc d’un lloc
on he sentit
que la terra
respirava
prop de mi,
i no m’abellia
gens
tot allò que
m‘oferia.
Sense tu, la nit
i el dia
no són res–.
IV
Va passar un
temps concís
i, en hora
foscant, la casa
on ella encara
esperava,
a la mort es va
rendir.
L’agafava d’una
mà,
d’amor, el bell
missatger,
que també era el cavaller
de maneres
sepulcrals.
Res va ser gaire
important:
el final joiós i
trist
d’un vell cant.
Per un camí de
xiprers,
ascendeix al seu
altar.
Refilen petits
ocells,
al voltant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada