divendres, 3 de desembre de 2021

SEMPRE

“El jove anglés d’ulls glaucs”, de Ticià
Quan el jove anglés d'ulls glaucs
va visitar Venècia per a esdevenir immortal,
el Cinquecento italià era a la cima
i Ticià s'afanyava en el seu art excels:
"Mestre, la mort m'espera, però la claror
dels meus ulls la voldria eterna". I així va ser
com aquells pinzells creadors de vida
van pintar un fascinador retrat,
amb un pensarós tarannà  gravat en un rostre
que s'ensenyoreix de tot aquell qui el mira.

En tornar al seu país per a retrobar-se
amb l'amor esllanguit que un dia hi va deixar,
el jove portava en el bagatge el llenç
on els seus ulls mostraven un imperible llustre:
"Estimada, mira el que t'he portat. Soc jo
perquè em tingues sempre, no com una presència
que de vegades destorba, sinó com un subjecte
digne de veneració". I ja no va dir res més:
era l'hora de morir per a sobreviure
a l'embat d'un temps que no era el seu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada