dissabte, 15 de juliol de 2017

UNA VERITAT IMPURA

"Gilles", de Watteau

En memòria d’Antoni-Lluís Carrió i Artigues

Desitgem un silenci amatent,
que el neguit no ens aclapare quan arribe l’hora
de sentir-nos sols per defugir
la companyia dels fantasmes, grans o petits,
que ens acacen perquè creuen estimar-nos,
oblidant que l’amor ha perdut el seu estat de gràcia
i, del seu fulgor, tan sols en resta un pàl·lid reflex,
que ens fa recordar aquella fascinació,
no com una realitat plena de sentit,
sinó com un preludi només d’aquesta insignificança
en què s’han transformat els dies.

Seria senzill que ens deixaren respirar tranquils,
però no mereixem tanta complaença:
la vida ens depara un grapat d’aspres instants,
que ens sorprenen quan intentem anar enllà
d’unes paraules tan volàtils
que van i vénen sense trobar parador.
I si penses, en un moment donat,
que pots tramuntar la carena, aviat t’adones
de la teua indòmita equivocació,
car has aprés a endevinar-te amb clarividència,
fill com ets d’una antiga saviesa.

Abans avorríem la nit, i durant el dia
ens obríem a una encisadora llum; en canvi,
ara ens movem entre penombra, fred i vapor.
De tot podem parlar-ne, però si diguem
que ens sentim tristos i cansats,
és inútil esperar que l’amor ens rescate,
perquè ja no queda amor;
se l’endugueren sense demanar-nos permís
i ens deixaren amb les ganes d’estimar més,
privats del do de lliurar-nos sencers,
orfes d’una passió que vam somiar com si fóra possible.

I no intentem pas fer llàstima;
cadascú afronta com pot el seu destí maldestre.
Ens subjuga la foscúria, però som conscients
del nostre dret a reivindicar la claror,
i durant un cert temps, vacil·lem
entre defensar les nostres raons o acceptar l’evidència.
I com que tota matinada convida a la innocència,
solem arriscar-nos a desafiar fronteres,
encara que prompte abandonem,
no per convenciment, sinó forçats
per una veritat tan impura com la mentida.

Pau per als solitaris, que una excelsa quietud
s’escampe pel nostre territori. Admirem
sense reserves cada aurora, cada crepuscle,
i així, entre el bé i el mal, divaguem
com si estiguérem guillats, i de tant en tant
encertem dient: sí, no, prou;
fins que a la fi allò que resta és el remordiment
per tot el que hem callat o deixat de fer,
car sols això ens tenalla
quan, sense paraules, mirem a l'horitzó
en cerca dels versos que ja no escriurem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada