No és una llum
encesa,
sinó una
memòria de la llum,
la que encara
retenen els meus ulls.
D'una vegada i
per sempre,
van quedar
tallats els camins
i ja no tindré
l'oportunitat
de renàixer a
hora foscant,
car habite en
els confins
del que mai més
seré.
És tan inhòspit
aquest extraviament,
que pressent
l'avenir
i no encerte a
comprendre la raó
de tanta pèrdua
sense nostàlgia.
Si allò que amb
afany vaig pretendre,
ha esgotat el
seu temps,
on resta
l'esperança?
Després del
final, ningú creu,
tot i que hi haja
un demà.
I així cante,
plore i estime quan tot
es tanca sobre
si mateix i el món
no promet nous
abismes
que es deixen
explorar, ni impostats desdenys
àvids de
carícies, ni sols recents
a punt de
consumir-se, però assedegats
de temps, de
treball i de paraules.
Perquè hi ha un buit que he d'abraçar
per omplir-lo de la meua vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada