diumenge, 30 de juliol de 2017

MEMÒRIA DE LA LLUM

No és una llum encesa,
sinó una memòria de la llum,
la que encara retenen els meus ulls.
D'una vegada i per sempre,
van quedar tallats els camins
i ja no tindré l'oportunitat
de renàixer a hora foscant,
car habite en els confins
del que mai més seré.

És tan inhòspit aquest extraviament,
que pressent l'avenir
i no encerte a comprendre la raó
de tanta pèrdua sense nostàlgia.
Si allò que amb afany vaig pretendre,
ha esgotat el seu temps,
on resta l'esperança?
Després del final, ningú creu,
tot i que hi haja un demà.

I així cante, plore i estime quan tot
es tanca sobre si mateix i el món
no promet nous abismes
que es deixen explorar, ni impostats desdenys
àvids de carícies, ni sols recents
a punt de consumir-se, però assedegats
de temps, de treball i de paraules.
Perquè hi ha un buit que he d'abraçar
per omplir-lo de la meua vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada